Com sona l’eeeeso, com sona l’eeeso!!! Dies després de la trobada encara la tinc al cap, perquè resumint aquella experiència podria dir que és un sentiment que es porta dins del cor i és uns passió que atrapa a tot el món. S’ha de dir que quan Pere ens va anunciar que la trobada tornava a la seva normalitat després d’aquesta ditxosa pandèmia, varies persones es van posar molt contentes, i dintre d’aquelles persones hi era jo. Estava molt il·lusionada per anar al Com Sona l’ESO, i al posar-se la sort de part meva, els meus pares em van deixar anar. Al cap d’un temps, vaig entrar en una etapa que definiria com “no tinc ganes ni motivació de res” (suposo que a tots o quasi tots ens ha passat), i la meva mentalitat va canviar, fins arribar al punt en jo plantejar-me si realment volia anar a la trobada. Uns dies després, ja no quedava més remei que anar a Altea 4 dies i 3 nits a disfrutar de la festa. Ara em preguntes “Hi tornaries?” i la meva resposta sense dubtar-ho ni tan sols un moment seria un “SÍ” ple d’alegries i flors.
Així doncs, un 10 de maig del 2023, els alumnes i 3 professors de l’institut Terra Alta, agafavn un autobús i emprenien un viatge que se’ls quedarà al cor per a tota la vida. Unes 5 hores després arribaren al seu destí i dedicàren el temps necessari per a montar tendes de campanya i així poder dormir les 3 nits.
Primera tarda, primer assaig.
No es pot definir amb paraules la sensació de estar amb 1000 persones més cantant les mateixes cançons i fent els mateixos moviments. Coses que sol poden passar al CSE.
Unes hores més tard, vam anar a cremar totes les calories guanyades al dinar i ens vam dirigir a una plaça del poble per a fer el “Ballem Altea”, una jornada on alumnes i professors ballavem unes danses tradicionals de diferents llocs del món, i concloent aquella tarda, com no, amb el cant “Lluna Mediterrània”, himne del CSE. Un cop cam acabar de ballar, vam anar a sopar i cap a les 23:00 es va fer el “Com Canta l’Eso” on hi havia nenes de diferents instituts mostrant el seu talent vocal davant de tota la gent que hi va anar. ES-PEC-TA-CU-LAR.
El dia següent va ser intens. Assaig al matí, dinar, prova de so a l’escenari del concert a la tarda, sopar i assaig com si fos el concert a la nit. Un dia cansat la veritat, però tot ho va acabar arreglant el grup català de reagge “Auxili”.
Ja es pràcticament l’últim dia. Ha passat molt ràpid. Al ser ja el dia del concert, ens van deixar el matí lliure i el vam aprofitar per anar a veure la platja, a passejar pel poble… Un poblet molt bonic, que personalment em va agradar molt. Estava cobert de cases blanques amb flors que li donaven un toc elegant al lloc. Per la nostra desgràcia, va ploure, però no va impedir el anar a dinar una bona paella valenciana i òbviament, tampoc va impedir el realitzar el meravellós concert de Com Sona l’ESO “La persona més feliç del món”. L’únic que la pluja va impedir va ser l’assaig del dissabte a la tarda, però la resta tot seguia com estava plantejat.
Arriba l’hora, el moment que tothom estava esperant, arriba el concert final. Nervis, molts i molts de nervis. A les 22:00 de la nit, començava “la traca final”. Va ser un cúmul d’emocions, i el que m’atreveixo a dir d’aquell moment són dues coses: la primera es que si no ho vius, no ho creus. I la segona és si em miraves als ulls, podies veure que, em vaig convertir en la persona més feliç del món.
