FINAL
TRIST A UNA VIDA FELIÇ

—Avi, avi! —vam cridar—
què és aquell àlbum de fotos?

—Ostres! No us ho he explicat mai encara? Acosteu-vos a mi, que us
ho explicaré tot! —va dir ell,
mentre es gratava aquella frondosa barba blanca que agradava tant als
seus néts—. Mireu doncs, fa 60
anys les coses eren molt diferents. Abans la Terra es separava en
països, i nosaltres vivíem en un, anomenat Espanya, un país molt
corrupte i de ciments ètics molt qüestionables.  

—Espera avi! —vaig dir—
Què és un país?

—Mira, abans no era tot com ara. Ara, vivim en un món on no hi ha
fronteres, sense guerres i on tots som germans, però abans hi havia
petites divisions de terreny, les quals anomenàvem països, cada un
d’aquests tenia un llenguatge, una cultura i una forma de governar
pròpia. Això feia que hi hagués conflictes entre països i
entréssim amb guerra amb altres països, cosa que provocava moltes
morts.

—Les persones es mataven entre elles només per ser o tenir idees
diferents? —vaig dir jo,
sorprès, doncs no em podia imaginar una societat tant poc avançada
ni tant medieval, i encara menys veient els pensament totalment
pacifista del meu avi.

—Sí —va contestar l’avi amb
fermesa—, però no us estava
explicant això, us explicava la meva sortida a Barcelona, una de les
ciutats més importants d’aquell país anomenat Espanya i, més
tard, la capital d’un país que es consolidà amb els anys:
Catalunya —en dir aquestes
paraules es notava el seu orgull, ja que igual que en el seu moment
havia lluitat per la independència, sempre havia lluitat per un món
millor, i en recordar les diferències del present amb el passat,
s’emocionà—. Bé, doncs,
abans, en comptes d’anar d’un lloc a un altre amb aquests
‘’catxarros’’ voladors, s’agafaven vehicles amb rodes;
nosaltres, a les 7:30 del matí vam agafar un autobús fins a
l’estació de tren.

—Tren? —va preguntar el meu
germà—. Què és això i per
què no vola?

—Aquest jovent d’avui en dia no sabeu pas res… un tren era un
vehicle que utilitzàvem per anar d’un lloc a un altre de forma
ràpida i no contaminar tant com anant amb cotxe. Em sembla que tinc
alguna foto del tren… Espereu que miri una mica —l’avi
va començar a fullejar l’àlbum i, finalment, ens ensenyà algunes
fotos del tren i dels seus companys en ell.

(Imatges al tren)

—Jajajajajajajaja —vam riure
el meu germà i jo—. Que antic
que era tot, no? I qui és aquest noi tan guapo que dorm?

—Aquest, néts meus, és el vostre avi de jove. Continuem amb la
sortida, doncs. Vam arribar a Barcelona i vam anar a visitar un
edifici anomenat La Pedrera. Recordeu aquella casa de Barcelona que
va sortir a les noticies fa uns anys que havia caigut? Doncs era
aquesta —els néts assenteixen,
però en realitat no se’n recorden de res, només volen que l’avi
acabi la història ja—. Bé
doncs hi vam entrar i vam fer una visita guiada. Déu meu quin
edifici més esplèndid! Cada racó de la casa era diferent, tot
estava dissenyat per tenir-hi una funció, funcions petites, però
que totes es necessitaven a totes perquè la casa no tingués
problemes. Em sembla que per aquí en tinc algunes fotos:

(Imatges de La Pedrera)

—Què us sembla, doncs? —va
dir-nos l’avi mentre miràvem les fotos bocabadats.

—Ostres avi! En els teus temps els arquitectes eren molt bons!

—No home no, aquesta casa va ser feta més de cent anys abans que
jo nasqués, què us penseu? Que encara anaven amb ‘’taparrabos’’?

—No, però pensava que vivien en cases de fusta encara. Com podien
ser prou avançats com per viure en cases així?

—Bé, molt pocs vivien en cases així, només els més rics s’ho
podien permetre, la casa tenia dos patis interiors, una terrassa d’es
d’on es veia tot Barcelona, una ciutat immensa. Després d’això,
vam anar al MACBA, un museu d’art contemporani que, tot i que us
soni a antic, en aquells temps era el més modern que hi havia. Ens
hi vam estar vint minutets, però vam tenir temps de veure algunes
coses. A veure si ho trobo per aquí… A sí! Mira, aquí està
—l’avi assenyala les fotos i
ens les ensenya:

(Imatges del MACBA)

—Però avi, si això és lletgíssim —vaig
dir jo.

—Ja ho sé, era un art molt estrany aquell. Es defensava la idea
que qualsevol cosa era art, i per això a vegada sortien obres molt
rares, que si no sabies interpretar-les molt bé per tu no eren res.
A més, es venien caríssimes! Bueno, no parlem gaire d’això que
em posa de mal humor pensar en les milionades desaprofitades. En
sortir del museu vam anar a dinar i desp… —l’avi
es para en sec, es toca el pit i comença a notar punxades.

No és que fos molt vell, però la seva joventut li havia destrossat
el cos poc a poc, sense que ell se n’adonés. Feia anys que estava
net, tampoc és que hagués fet res fora del normal, però sempre
havia tingut una salut delicada. Un cigarro per ell li produïa el
mateix efecte que nou cigarros en una persona normal, però era jove,
es notava immortal. Tots sabem o sabrem en algun moment quina és
aquesta sensació, la de la joventut eterna, la de no créixer, la
del ser el rei de tot quan en realitat, no ets res més que un humà
vulnerable. Tot això se li passava pel cap mentre intentava
pronunciar unes últimes paraules per acomiadar-se dels seus néts.
Unes últimes paraules plenes de por i d’enyorança, però mai de
penediment, l’avi mai hauria intentat desfer alguna cosa que ja
havia fet, ell només se’n podia penedir d’una cosa: deixar
escapar l’oportunitat de gaudir d’un moment. Així se’n va anar
l’avi, orgullós de tot el que havia fet i, en certa manera,
content, content per haver fet tot el que necessitava en la seva
vida.