El dia 3 de Març vam convidar l’autor del llibre El setè àngel David Cirici, per parlar sobre la lectura d’aquest llibre que van llegir els de 4t. Aquesta novel·la, premi Sant Jordi 2016, “és una història commovedora sobre la fragilitat de la vida, els cops de l’atzar i el lligam entre pares i fills.” L’autor ha fet una xerrada amb l’alumnat de 4t per parlar de la novel·la i moltes més coses. La revista Etcètera ha pogut fer-li una entrevista exclusiva i us la presentem tot seguit:
Lola O., Queralt C., Noa C. i Laia C.
Com 
vas començar a escriure? I quan?
Escriure una mica de tota la vida, jo a l’escola era un d’aquests alumnes que no es poden estar quiets. Però una de les coses q feia bé era q escrivia, guanyava premis literaris, treia bones notes de les redaccions, etc. I des de molt petit, uns 10 anys, jo ja pensava que volia ser escriptor.
La primera novel·la la vaig escriure quan tenia 27 anys, tot i que abans ja havia escrit contes que no he publicat mai.
Treballes d’alguna cosa més a part de ser escriptor?
En aquests moments no, perquè estic jubilat, però he fet molts oficis a la vida, sempre relacionats amb les idees, per exemple he sigut professor d’institut, primer de molt jove i després de més gran hi vaig tornar i entremig he fet de guionista a la ràdio, a la televisió, he treballat a publicitat, finalment amb la crisi del 2008 em vaig retirar de a publicitat i vaig tornar a l’institut. També he fet des de redactar articles enciclopèdies a fer discursos per polítics o fer classes de batxillerat de llengua i literatura.
El principi la gent t’animava/feia costat quan deies que volies ser escriptor?
Sí, sempre. Jo crec que els escriptors estan ben vistos, la gent no sap que és molt difícil guanyar-te la vida escrivint, però l’ofici en sí està ben vist. No com publicitari, que a la meva època ser publicitari estava associat a capitalisme, era quasi com un pecat.
Investigant sobre tu hem descobert la figura del teu pare, molt vinculat a la promoció de la cultura. Què hi ha de del teu pare en tu?
Jo crec que bastant admiració, soc la única persona de la meva família, que és bastant nombrosa, que m’he dedicat al món de les lletres, perquè tota la meva família són científics. La meva mare era química, que per la seva edat és molt mèrit perquè va estudiar en una universitat en que hi havia 102 homes i només 2 dones estudiant la carrera de química, estem parlant de l’any 1930 aproximadament. Fins i tot el meu pare va estudiar matemàtiques, però amb la guerra va haver de canviar de feina i com que tenia una afició per l’art, es va poder dedicar a això perquè no havia acabat la carrera per culpa de la guerra.
I sobre què hi ha del meu pare en mi, segurament l’afició per l’art, perquè ens ho inculcava molt de petits, perquè ens passejava per tot Catalunya veient esglésies i monestirs, museus i això acaba influint molt. Jo tinc una autèntica passió per l’art.
Fas dedicatòries als teus llibres? A qui?
Sí, generalment els llibres els dedico, a vegades a la gent que m’ha ajudat o a la gent que ha llegit la primera versió i val la pena agrair-los aquest esforç, aquest suport. Però m’agrada molt una dedicatòria que vaig fer als meus fills a propòsit d’una novel·la que va de la vida d’un gos, que la dedico als meus quatre cadells.
Has guanyat diversos premis literaris, quin et fa més il·lusió?
Tots tenen la seva gràcia, el que fa il·lusió és guanyar els premis de molt prestigi com el premi Sant Jordi (que és el que ha guanyat la novel·la han llegit els alumnes de 4t), t’omple de satisfacció guanyar el que es considera el premi més important. Però jo no dono gaire importància a això, als premis no els hi dono massa importància, gairebé un dels premis que m’han agradat més va ser un de quan era molt jove que em vaig presentar en un premi de l’escola en una època en què jo era un alumne d’aquests que suspèn i mal considerats. Quan vaig guanyar el primer premi i em van deixar llegir-lo en públicj… Jo sempre recordaré els aplaudiments i aquell entusiasme tota la vida. El conte era molt bonic, anava d’una “gamberros” que pintaven la catedral de Barcelona de color rosa, i això provocava un escàndol.
Quin llibre dels que has escrit és el teu preferit?
Són com els fills, els llibres. Tots t’agraden molt, alguns sí que per la satisfacció que t’han donat et quedes amb ells especialment. Tot i que estic bastant orgullós com a escriptor de ciència ficció d’un llibre que vaig escriure fa 35 anys que es diu l’Esquelet de la balena, que va sobre una societat que ha de tancar els nens en escoles que van amb robots perquè hi ha un virus, i els mestres eren hologrames, que en aquella època no existien, és una mica una coincidència. I ja porta unes 45 edicions, encara es llegeix.
I el teu llibre preferit en general?
El meu llibre preferit, tant d’adults com de nens, és el Tintin. Les aventures de Tintin és el llibre més gran que s’ha escrit mai, al costat de l’Odissea d’Homer. I juntament amb l’odissea un llibre que és per escriptors, no us el recomano, però que ja no llegeix ningú i és una mica feixuc. L’escriptor va trigar 24 anys a escriure’l, es diu Ulisses, de James Joyce. I està relacionat amb l’Odissea. I per dir un llibre més popular Tirant lo Blanc o el Quixot.
Amb què t’has inspirat a l’hora d’escriure els llibres?
Jo en això de la inspiració no hi crec gaire, sempre hi ha un moment que tens una idea, a vegades tens un llibre o bé una broma que et fan o alguna cosa que vius…, pots agafar d’això però no és com pintar un quadre, sinó és més espontani. La novel·la és una reflexió sobre una cosa important, per tant això t’acompanya durant molt de temps. Tota la vida estaràs reflexionant sobre un tema, si a tu això t’afecta molt acabaràs fent una novel·la sobre aquest tema, l’únic que et faltaria seria un argument. Bàsicament el millor és llegir molt per saber treure un argument.
Quin és el llibre que et va costar més escriure?
Vaig estar més temps amb una novel·la juvenil que he escrit fa poc que es diu Zona Prohibida perquè és amb la que he pensat més en la vida dels adolescents d’avui en dia, diguem de la vostra edat. Ho he trobat difícil i em va costar molt, vaig escriure-la tres vegades de dalt a baix. Vaig tardar un any i mig.
Ens pots explicar una mica de què va el llibre del setè àngel per la gent que no se l’ha llegit? Quina era la teva motivació o objectiu per escriure’l?
La motivació és una reflexió de la relació amb els fills. Els pares pels fills són una satisfacció i ens fa por que els hi pugui passar res. Si són noies perquè les poden violar, si van amb moto que tinguin un accident, si es droguen, si beuen alcohol… I sobretot les malalties. És una cosa que sempre m’ha preocupat, mai m’ha passat res però ho he tingut a prop. Si els pares estan divorciats de vegades la relació és més complicada.
La història no té res a veure, la història és inventada i va sobre un nen que viu amb el seu pare i té una amant molt més jove i guapíssima, una relació molt superficial. Aquests van el pare, la parella, el nen i el fill de la noia navegant per el mediterrani perquè son uns rics i en una illa hi ha una tempesta i el nen cau a l’aigua i no el troben de cap manera. Aquest nen el recull una barca d’immigrants que bé de síria. La història és del pare que busca al nen i del nen coneixent als refugiats. Bàsicament la por, la pèrdua familiar… I per una altra banda parla dels refugiats.
Per documentar-te vas anar a Grècia, a Lesbos, als camps de refugiats?
Sí, perquè em feia vergonya escriure d’un camp de refugiats i no haver-hi anat mai, me’n vaig anar de vacances al campament d’Idomeni que és a la frontera de Grècia. Quan vaig volar a Idomeni, a la frontera de Macedònia i Grècia hi vaig anar amb el meu fill de quaranta anys perquè el dia que m’anava ell directament va dir que volia venir, ja que ell és fotògraf, i va ser fantàstic perquè el meu fill gran parla molt millor l’anglès que jo i així vam tenir una bonica relació pare i fill.
Aquest camp actualment no existeix ja que els seus habitants van ser traslladats a un campament de Tessalònica.
Per acabar, quin consell donaries a un jove escriptor que comença aquest ofici?
Els diria que abans d’escriure s’ha de pensar molt bé el què vol comunicar com ara si vol parlar de la pobresa, l’amor, la pau, la història de Moià, l’anatomia humana… Que sàpiga bé i que estigui informat ja que hi ha tendència a inventar arguments perquè la literatura són temes, la història és el que busquem després.
Moltes gràcies pel teu temps, estem molt contentes que hagis trobat temps per parlar amb la joventut de Moià.
