El passat 9 d’abril vam estrenar l'”Alegria que passa” al Teatre Regina. Amb molta emoció i una ovació final amb la platea dempeus. I una ressenya molt especial, que us deixem a continuació:
Ressenya de la Carme Pardo:
OCELLS DE FANG QUE ENS HAN FET VOLAR
Dimecres, 9 de juny. Teatre Regina. Obra: L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol (adaptació de la versió de Dagoll Dagom)
Som gairebé 200 persones a la porta del Teatre Regina entre famílies, companyes i companys, ex alumnes, professorat i simpatitzants (dels alumnes i de les arts en general). Estem esperant amb il·lusió i impaciència poder veure la representació que faran els alumnes de 2n de batx. d’Arts Escèniques. Alguns dels presents a l’assaig general, ja ens han dit que l’obra «promet».
A la prèvia, molta preparació: adaptació del text, assaig de cançons, de text, moviments i coreografies. Treball grupal i individual. Dins del centre i fora. La imaginació al servei de la tria del vestuari, de l’atrezzo i del decorat (mobles impossibles de passar per la porta d’un ascensor que han anat amunt i avall) i un assaig i un altre, i un altre i… sempre en falta un més! Els dies van caient i arriba el dia de l’estrena. Nervis, emoció, respiracions accelerades i els imprevistos del darrer moment (sempre hi ha alguna cosa a resoldre el darrer minut).
Un cop som totes i tots al nostre lloc i avisats sobre els telèfons mòbils… s’obre el teló! En pocs minuts, el Poble gris ens pregunta de manera repetida, insistent, com si d’un mantra es tractés “Qui ens despertarà?” i aquesta pregunta ens obre la curiositat, ens convida a estar atents a allò que ha de venir. Qui o què els fa estar adormits?, Qui vindrà a canviar aquesta situació? Què hauran de fer per “despertar”?
I l’obra avança, posant-nos en situació. S’incorporen nous personatges: arriben els pallassos. Perdó! El Clown, que amb la seva “troupe”, acabarà sent el punt d’inflexió, el detonant de possibles canvis, d’una mica de llum entre tanta grisor. Tot un altre poble que alterarà la vida i la convivència. I tot aquest relat entremig de cançons amb veus fantàstiques que no imaginaves que vivien dins d’aquests nois i noies que veus i et creues cada dia pels passadissos de «l’Insti». A molts d’ells i d’elles els he vists créixer curs rere curs. Avui, els he vist grans en tots els sentits.
Perquè darrera de tot això hi ha el gran exercici de la convivència, de la solidaritat, d’ajudar-se, de fer-se còmplice, d’implicar-se, de prendre partit i ser responsable. Hi ha la demostració de les conseqüències de treballar amb un objectiu comú. S’ha vist un treball d’equip impecable. I no parlo de que no hi ha hagut cap errada, segur que han hagut badades, oblits, despistes o lapsus que seran per a sempre més les millors anècdotes per comentar cada cop que es retrobin ara i en un futur, però veient les pròpies, es perdonaran les dels companys.
I des del pati de butaques, somriures als llavis. Somriures que parlen d’estar connectats amb l’obra i els seus actors i actrius, de veure tota la feina feta al llarg dels mesos, de que tothom ha tingut el seu paper, a la seva mida. Somriures de sorpresa davant noies i nois que creiem diferents, que ens han sorprès agradablement. Somriures de “Ja ho han tornat a fer!” Ens han tornat a emocionar.
Moltes gràcies per aquesta tarda de música, interpretació, complicitat i bon fer. Gràcies, ocells de fang, per fer-nos volar una estona amb vosaltres.
