Els alumnes de 2n de batxillerat han anat a acabar la lectura del darrer capítol ( XLIX ) de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, al mateix escenari on transcorre l’obra. La Meritxell Talavera, professora de català del curs i estudiosa de l’obra de Rodoreda, ha demanat als alumnes, com a exercici d’estil, que escriguin un capítol més, el L. De ben segur que sorgiran idees molt interessants! I mentre els observava, m’he preguntat: Què en pensaria la colometa si els veiés ara com els estic veient jo?
La Plaça del diamant, Capítol L
Ja hi tornen a ser! Els estudiants que venen a llegir la meva novel·la a la meva plaça. Els que la miren i remiren intentant entendre què hi va passar. Els que, passats els anys, intenten comprendre perquè. Perquè la Colometa es va deixar entabanar pel Qimet…
Eren altres moments, altres èpoques, les dones teníem al cap altres coses. Aquesta plaça, aquell embalat! La música, les llumetes, els vestits, la gent ballant, les toies. I el xicot que et diu convençut que tu seràs la seva xicota, la seva dona, la mare dels seus fills…I et deixes portar pel moment i no saps ben bé perquè quedes atrapada en el parany de les paraules i el gestos d’ell. Atrapada per la seva arrogància, la seva seguretat, la meva innocència. No sabíem res de la vida! No com en saben ara, les noies, que decideixen i poden dir, que dic dir! fer, expressar, imposar fins i tot! Però jo, jo no em puc imaginar fent això.
Eren altres temps. Però veig les noies i els nois cada any i m’agrada imaginar: quina hauria estat la meva vida, si hagués nascut en aquest segle? Si haguera vingut el Quimet de torn, ara, hauria deixat en Pere? M’hauria casat amb en Quimet?
Però, és clar, no només és això, també hi va haver una guerra. La maleïda guerra! Fins i tot les noies més agosarades d’avui viurien d’una manera molt diferent davant una guerra que s’emporta marit, germans, pares, oncles, fills! Els hi canviarien les necessitats, les prioritats. Allò que ara refusen o els hi sembla simple, inútil, un detall sense importància, tindria tota la transcendència del món. Serien agraïdes i agraïts amb les petiteses de la vida: un cafè ben fet, el llegum que sembli de veritat, una barra de pa calenta, la companyia d’un amic, no sentir les sirenes que et “conviden” a anar a refugi . Per no parlar del neguit pels fills. Això ja no ho dic perquè la majoria de vosaltres no en vol tenir o ni tan sols hi pensa, en això.
I l’Antonio? No l’hauria conegut. És curiós, els veig i tinc la sensació que cada cop hi ha menys “Quimets”, ara, però… i “Antonios”? n’hi ha? Noies, vosaltres els veieu? En
coneixeu? Bé, potser no us calen si ja no hi ha Quimets.
I el barri? Què me’n dieu del barri? Jo jugo amb avantatge amb això, he conegut el d’abans i veig el d’ara. I puc comparar. I no hem guanyat, ara hi ha molta gent, molta gent d’aquí i de fora. Abans tots ens coneixíem, ara no hi ha manera, la gent marxa contínuament, no hi ha temps per fer una amistat, un vincle. No hi ha temps per parlar a la porta de casa, per prendre la fresca a les nits d’estiu. La gent més gran es tanca a les cases i el joves omplen bars i places i no aparten la vista d’aparells que no porten enlloc. No us mireu als ulls, no m’agrada. Per la mirada coneixes a la persona. Tot i que, això, amb el Quimet, no em va funcionar gaire. Però en general és així.
Bé, doncs aquí estic. Atrapada entre dos mons: aquell que vaig viure i ja no existeix i el que he anat veient d’ençà de la meva mort. Perquè, tot i que es varen endur el meu cos, la meva ànima… la meva ànima sempre estarà ballant, a la plaça del Diamant.
Carme Pardo, bibliotecària del Vila de Gràcia
