Crònica escrita per Carme Pardo
El dimecres dia 5, l’alumnat de la matèria de literatura catalana, la seva professora, Meritxell Talavera, i jo mateixa (un privilegi acompanyar-los allà on la literatura i les arts em reclamin) vàrem sortir a les 2 del migdia de l’institut amb destí la UB d’Universitat. La casa gran de les lletres, per dir-ho d’alguna manera.
I és que els alumnes d’aquesta assignatura estan descobrint Maria Mercè Marçal, una de les “grans” de la poesia catalana. Es podrien haver quedat a l’aula, és clar. Però és que tenen de profe a la Meritxell, una de les “grans” de lite catalana. I això vol dir que si tenim a l’abast el lloc on es pot posar en context una obra i el seu autor, hi anem. Per fer-ho ben fet, per entrar en l’ambient, per veure avui que el lloc on van ser ahir existeix, és real.
Maria Mercè Marçal, va estudiar a la Universitat de Barcelona, la Meritxell ens va fer de guia per les aules, passadissos i diferents espais per on la nostra protagonista s’havia mogut. Trepitjar el mateix terra, contemplar les aules, els patis, totes i tots els joves que ens vàrem anar trobant dinant, xerrant, descansant, rient (fins i tot una exalumna molt estimada del nostre institut que ara hi estudia!) ens convidava a veure-la allà mateix, en altres èpoques. Èpoques de molta reivindicació i lluita, de molt compromís social, de responsabilitat envers el futur que volien tot aquell jovent.
I arribarem al Jardí, al pedrís a tocar de l’estany dels peixos. Però no havíem arribat allà pel plaer de passejar i conèixer el lloc, no, no. Això era només l’escenari, el decorat, “l’obra” l’havíem de fer nosaltres. Cada alumne portava triat un poema del llibre “Bruixa de dol” i l’havia de llegir en veu alta. Allà mateix, en aquell marc incomparable d’olor a pedra, so d’aigua i mil veus i passes que es creuaven i ens feien de fons com si de música d’ambient es tractés.
La Meritxell escoltava, atenta, a cadascun i cadascuna dels alumnes, afegint algun comentari aclaridor al final de cada recitació però deixant moltes preguntes per a futures sessions, ara ja, a les aules.
Un migdia de literatura en un entorn ric, culte i preciós que he tingut la sort de poder tornar a gaudir per un mòdic i fantàstic preu: llegir.
Per a aquesta ocasió vaig triar el poema Vuit de març. Aquí el teniu:
Vuit de març Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers. Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans.El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament. Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol, 1979
