L’ENCANTAMENT DE CECÍLIA
No sé quina hora deu ser. Tampoc sé quant temps deu haver passat. Només sé que sembla una eternitat. Una eterna estona tancada en aquesta petita cambra que tenim a l’última planta de casa nostra. Una cambra de la qual ningú en fa ús des de fa anys. Només la utilitzem per conservar alguns trastos antiquats. Fosca, ancestral, estreta, i amb uns quants mobles aspres i desgastats per l’inevitable pas del temps. Hi ha una finestra en una de les parets, però és tan alta que impedeix veure res de l’exterior.
Us preguntareu per què em trobo aquí com un animal engabiat. Doncs, el meu pare, si és que si li pot dir així, m’ha tancat perquè no digui ni una paraula més ni intervingui en els seus assumptes. M’ha tancat perquè no accepta ni consent que algú pensi i tingui idees diferents de les seves. Perquè el meu pare ja no em valora més, ni m’entén, ni em considera la seva filla. Ja que cap pare li faria això per castigar-la i torturar-la, oi? Perquè la persona a la qual solia dir-li pare, ara s’ha convertit en el meu major enemic.
No deixo de donar voltes a tot el que ha passat. La incertesa em consumeix. No deixo de pensar en els meus pares. Què deuen estar fent ara mateix? Com me’n sortiré d’aquest enrenou? De vegades desitjo tornar a ser un infant. Tornar a ser aquella Cecília innocent, senzilla, angelical i simple d’esperit. Aquella petita criatura que només feia el que li tocava i vivia sense qüestionar-se res. Recordo la meva infantesa. Recordo la mare de jove, tremolava cada cop que veia el pare enfadat. No li inspirava amor, sinó por. Aquella era i segueix sent l’única autoritat dels homes dins de casa.
Però ara els meus pares em creuen dolenta. Estan previnguts contra mi perquè vull viure a la meva manera, perquè quan veig la raó, la dic en veu alta. No comprenen que la dona pugui arribar un dia a ser alguna cosa. Les dones són les primeres a anar contra elles mateixes amb la seva submissió davant dels pares i marits. Perquè la meva mare no és res, igual que totes les dones. Treballen en el seu racó i prou. Sofreixen i ploren per les penes de tots i no poden canviar res. S’han deixat matar i enterrar pels homes. Perquè el que sento jo és odi. Odi per aquelles dones que no són res.
De sobte, tot comença a fer voltes. No soc capaç d’estar dreta. Amb esforç arribo a una de les cadires que hi ha en la cambra i m’assec en ella tot recolzant-me. Inspiro profundament. Una i altra vegada. Però cap d’aquestes glopades d’aire m’omple per dins. Llisco subtilment cap al sòl i m’hi estiro com si estigués flotant en la solitud del meu cos.
Contemplo la tènue llum que entra per la finestra i el rastre de pols acumulat a cada racó mentre em pregunto quan tornaré a respirar i a sentir-me viva.
Han passat uns minuts. Obro els ulls i me’ls rasco amb el palmell de la mà. Ho veig tot més clar. M’aixeco de seguida i m’acosto a la finestra, però la llum que entra és quasi imperceptible. Sortiré d’aquí. No em quedaré de braços plegats. Agafo la cadira i la col·loco al nivell de la finestra que dona al pati de casa. Saltaré fora i sortiré. Pujo damunt de la cadira i faig l’esforç d’arribar a la finestra de qualsevol manera. Amb prou forces hi arribo. Ja soc a dalt, ara només queda el pas més complicat: saltar. Sigui quina sigui la manera en què ho faci acabaré ferida. Obro la finestra i miro cap a baix. Hi ha molta distància, però a la de tres salto sense demorar-me molt.
El meu cos ressona contra el terra i algunes pedres. Sento dolor a les meves extremitats. Tinc algunes ferides i estan sagnant, però ara això no importa. El que importa és aconseguir fugir d’aquí. He d’arribar a temps a la reunió amb el Foraster, ell és l’únic que em pot ajudar. Marxarem d’aquest poble que no ens entén ni ens escolta. Tornaré a la ciutat, al lloc al qual pertanyo de veritat. No deixaré que ningú més s’oposi al meu camí. Perquè jo com a artista m’he rebel·lat contra el poble, però al final només tinc la ciutat que em fa lliure. Què més busco jo? Busco el respecte, però em trobo la violència. Se’m tanca amb clau com una boja. Què més puc perdre? Res, ja ho he perdut tot. Només quedo jo per mi mateixa.
Laila Bourabah, 2n de Batxillerat
