Qui no s’havia imaginat un comiat de curs ben diferent? Tampoc ens pensàvem que aquest curs seria tan atípic… el pati del Berenguer buit, sense poder acomiadar als companys … sense recollir orles ni diplomes, sense alumnes amb discursos de comiat i sense tutors recordant anècdotes i fent el seu discurs final amb fotos de sortides i trobades rerefons… un final de curs amb una nostàlgia anticipada on faltarà el comiat final d’un sopar de germanor, amb més fotos i més records.
No obstant, se’ns fa inevitable, mentre escrivim aquestes línies, recordar-vos, recordar-vos per les aules amb els vostres somriures, posant-nos excuses quan feu tard al matí, les vostres cares de son els dilluns a primera hora, prenent un cafè al bar, els vostres nervis abans d’un examen, les nostres abraçades quan heu necessitat sentir-nos a prop.
Vam marxar un dia de març pensant que ens tornaríem a veure, que acabaríem les nostres classes plegats i, finalment, celebraríem com cal el vostre comiat. Aquesta història ens deparava un final diferent al que tots havíem imaginat, però aquest final no pot desmerèixer tot allò que heu passat a l’institut, tots els aprenentatges acadèmics, professionals, emocionals i personals que us endueu a la vostra motxilla, aquesta motxilla que us emporteu més plena de com quan va arribar.
I òbviament, també us hem de dir, que vosaltres heu emplenat la nostra, que ens heu aportat tantes coses i tantes emocions durant aquests dos cursos que això ningú no ens ho prendrà. Gràcies, nois i noies, per ensenyar-nos a nosaltres també i fer-nos créixer!
Ara, us toca emprendre el vol, encarar el vostre futur acadèmic o professional, i penseu que cadascú de vosaltres teniu quelcom especial que us farà arribar tan lluny com us marqueu com a fita però, estimats, permeteu-nos un secret… tot requereix esforç i compromís! Per tant, esforceu-vos, comprometeu-vos, poseu-li ganes, il·lusió i valor a totes aquelles històries que encara us queden per viure.
Per tant, continuareu caminant, però recordeu que mai ho heu de fer sols i que aquí, al Ramon Berenguer IV i en la nostra bústia, sempre quedarà una porta oberta.
