X Jocs Florals escolars 2023: dues representants del centre a les finals

Recordeu haver escrit una carta quan el cor us vessava de sentiment? L’escriviu com una confessió, quasi amb vergonya de fer-ho, esperant que no la llegeixi ningú… o, potser, només algú especial. A ell dirigiu les vostres paraules: el paper us empara d’una por sense nom ni rostre.

Tant si recordeu haver escrit uns mots així com si no ho heu fet mai, llegiu la carta de la nostra finalista dels X Jocs Florals escolars de Catalunya, Laia Ullán (2C1); entendreu per què les cartes són paraules a cor obert.

2a part.

Text:

Estic molt nerviosa, molt. I no només pel fet de tenir un concert, sinó pel que tinc
planejat fer quan s’acabi. Em tremolen les mans i se m’accelera el pols només de
pensar-hi, només d’imaginar tot el que comporta la meva decisió.
M’obligo a deixar de donar-hi voltes quan entro a l’auditori. La majoria dels
companys ja es troben allà, guardant lloc als seus familiars. M’afanyo a fer el mateix i
em deixo caure al seient com si acabés de córrer una marató: amb pesadesa.
Quan arriba tothom i el concert comença, sento unes passes i no em fa falta mirar
per saber qui és. Com si em volgués confirmar la seva presència, la carta que porto a
la butxaca sembla augmentar de pes, fent-se tan feixuga que, si em posés dempeus,
cauria de costat. Tot i que m’he jurat i perjurat a mi mateixa que no hi pensaria, el
contingut de la carta em ve al cap mentre ell comença a tocar.
Hola, Quim
Probablement no t’ho esperaves, però a mi m’ha agafat igual de desprevinguda.
No sé si has estat conscient que m’he intentat acostar a tu amb petits gestos, com ara unes
mirades durant l’assaig o intentant donar-te conversa a l’hora d’anar-nos-en. Potser t’hi has
fixat o potser no, però res d’això ha estat casualitat. Tot i que em feia molta vergonya, m’he
estat obligant a acostar-me a tu, per tal de fer-me notar. I per què tot això? Perquè em vaig
adonar que sempre que pensava en música, em venies tu al cap. Em descobria a mi mateixa
entusiasmada per la perspectiva dels divendres, per arribar i veure’t, per trobar els teus ulls i
acostar-me al piano mentre tu tocaves.
A hores d’ara, crec que ja deus haver endevinat per on va la cosa, però ho diré igualment.
Quim Martorell, m’agrades, i m’arriscaré a dir que bastant tirant a molt. I saps què és el
pitjor? Que ni tan sols sé per què. Potser és perquè no ens coneixem més enllà de l’ambient

del conservatori, però hi ha alguna cosa que m’atrau, que m’agrada de tu i… m’agradaria
descobrir què és, si em permets, és clar.
Et dic tot això sabent que desconec el que sents tu. Molt possiblement ni tan sols t’ho havies
plantejat, i ho entenc. No deixo de ser la teva companya, la noia que s’asseu al teu costat de
tant en tant als assajos, la mateixa amb qui passes tots els divendres i que, no ho oblidem,
t’està obrint el cor sabent que li pot sortir el tret per la culata. Però he decidit arriscar-me,
perquè no vull quedar-me amb els dubtes, perquè vull treure’m l’espineta de guardar-me una
cosa d’aquesta magnitud. Pots pensar que soc covarda per no dir-ho a la cara, però el meu
atreviment no arriba a tant ;).
La finalitat d’haver-t’ho confessat és saber si tinc alguna oportunitat amb tu…, tot i que ho
dubto molt. Com que ara venen les vacances d’estiu, tres mesos de relax, he pensat que era el
millor moment per dir-ho. Si durant tres mesos no em dius res, entendré que has pres una
decisió i no et molestaré més. Si vols parlar de qualsevol cosa, ja saps que em tens a un
missatge de distància.
Ja sé que és molta informació de cop, però t’agrairia profundament que, si hi ha alguna cosa
per pensar, ho facis perquè, per molt que no vulgui pressionar-te, no puc evitar dir que em
faries infinitament feliç si em donessin el benefici del dubte. Si no és així, ho entendré i
podrem actuar com si res no hagués passat, no tornaré a treure el tema.
Si necessites parlar d’això amb algú, t’agrairia que fossis discret. Estic segura que no fa falta
que et doni raons per no ser-ho i que respectaràs el que et demano ;).
Una última coseta abans d’acabar. Vull agrair-te tots els moments que m’has regalat, tot i
que inconscientment, i que m’han fet sentir tant durant aquest temps.

Si has arribat fins aquí, t’ho agraeixo de tot cor i espero que no t’hagi incomodat res del que
he dit. Sense tenir en compte el desenllaç de tot això, espero que siguis molt feliç i que tot et
vagi bé.
Creu que t’estima,
Ivette
-Espero que us hagi agradat el concert, que hagueu tingut un bon curs i que
gaudiu de les vacances d’estiu. Ens veiem a la tornada!
Tothom es comença a aixecar i, tot i que el que més desitjo és quedar-me asseguda,
m’aixeco per inèrcia. Recullo les meves coses en absolut silenci i surto de l’auditori
sense dir adeu a ningú.
-Adeu, Ivette – diu abans de començar a allunyar-se. “És ara o mai”
-Quim! – crido.
Ell se m’acosta i em mira, esperant que continuï. Agafo la carta de la butxaca, sentint
que em trec un pes del damunt, i l’hi acosto. Ell l’agafa, sorprès.
-Em faràs el favor de llegir-la fins al final?
-Suposo, però…
No el deixo continuar. Arrenco a córrer cap a la parada d’autobús, resant perquè no
em segueixi. Ja està fet, no hi ha marxa enrere. Ara tot depèn d’ell, tant fer-me feliç
com provocar-me el pitjor dels dolors. Perquè, al cap i a la fi, enamorar-se és donar-li
a algú el poder de destruir-te. Perquè, ara mateix, en Quim té una pistola carregada a
les mans apuntant-me directament al cor i jo només desitjo que no dispari.

I heu passejat mai pel bosc? Segur que sí, i segur que n’admireu la bellesa, el silenci. Us heu parat mai a escoltar-lo? Està saturat de sons: les fulles, el riu, les aus. Sembla una melodia ben acordada, però, en el fons, hi batega un lament. Si el sabéssiu entendre, escoltaríeu els retrets del bosc: massa sovint abocador, camp de batalla o terra cremada, plora per les criatures que destruïm amb cruel indiferència.

Ho ha vist, amb ulls penetrants de poema, la nostra guanyadora en la mateixa edició dels Jocs Florals, Diana Núñez (1C).