Nadal truca a la porta i ens entra a casa rutilant de llum i una mica encongit de fred. Però ja fa temps que li hem endevinat el pas pel so d’una nadala que, ben mirat, es passeja pel carrer i s’adorm al coixí amb nosaltres. Però la guardem tot l’any en un prestatge estret, entre l’oblit i la memòria, com el pot de confitura de dalt de l’armari. Llavors, quan tomba desembre, en desenrosquem la tapa, enfonsem el dit en l’ensucrada promesa i llepem la dolçor amagada que cada any ens sembla nova. Deu ser que cada any la fem més nostra. Qui ho sap? És l’encís d’un instant que la cançó atura. Màgia del Nadal i de la música.
Comentaris recents