Encara recordo el curs passat quan el meu grup d’Oceania no t’ho posava gens fàcil, i tot i enfadar-te molt, te’ls estimaves, sinó no m’haguessis demanat gairebé cada dia “què puc fer amb ells Alicia?”;
recordo com vaig riure amb Europa quan es van apropiar amb totes les copes de la resta de grups i se les van penjar i tú em vas dir: “estic molt enfadada amb ells, els jo penso dir, però són nens no?”; la dedicació incansable amb el projecte de la casa sostenible, la perfecció en fer les coses, tenies alguns alumnes martiritzats però aprenien del teu entusiasme, em vaig enfadar un dia molt amb tú, perquè no entenia per què havies de recollir tot el que hi havia a la taula de la sala de professor@s, allò em va fer no trobar uns exàmens, i tú em vas respondre amb la calma és important que tot estigui endreçat, vaig entendre que no només era important per tú sinó que ho feies pel bé comú, encara que aquell dia vaig tenir la temptació de desendreçar-ho tot; recordo vincles molt especials amb companyes nostres que feien que sempre estiguessis atenta de quina feina fer i a quina sortida anar; i paraules de Bon Dia pels passadissos molt personalitzades que ens feien sentir especials; les teves dedicatòries artístiques de felicitació; però el que tinc molt present és com t’has posat al servei del que l’institut necessitava, sense esperar gaire cosa a canvi, sempre predisposada. I això no és fàcil de trobar, gràcies Anna.
Una abraçada molt tendre.
