Al llarg d’aquest curs les classes de sisè de primària hem dut a terme un projecte que consisteix en escriure i gravar una cançó rap contra les desigualtats. Hem anat treballant els temes dels quals parlem a la cançó, recursos lingüístics i discursius, el ritme, la rima, etc. per tal d’arribar als tallers duts a terme pel col·lectiu Versembrant el més ben preparats possible. Al maig vam dur a terme les dues primeres sessions, durant les quals vam escriure i assajar la cançó. A principis de juny vam fer la tercera i última, durant la qual vam enregistrar-la.
Aquí no es va acabar el treball, ja que vam decidir gravar un videoclip per acabar d’arrodonir el treball realitzat.
A continuació teniu l’enllaç per poder visualitzar el videoclip de la cançó “We want a change” de la classe de 6èB, un recull de fotos del dia que vam gravar el tema i la lletra. Pròximament, en un altra publicació, podreu gaudir de la cançó de 6èA. Esperem que us agradi!
* Videoclip “We want a change”:
* Fotos del dia de la gravació:
https://photos.app.goo.gl/s5UcB35PHYHSiMn5A
* Lletra de la cançó:
WE WANT A CHANGE
Hear us,
We want a change in our kingdom.
Let’s fight for freedom.
Stop discrimination, the lies, the comparisons…
Inequality? We say no! Keep the message of the song.
We are here to spread love!
Three, two, one… go!
El masclisme és el vòmit
és un nen plorant davant el mirall.
El masclisme abunda a la societat,
igual que la pluja al clima equatorial.
El masclisme són gotes perdudes sobre el ciment.
El masclisme és una paraula contra la vida.
El masclisme és una futbolista sense equipament.
És un món d’homes, fet a mida!
El racisme és un mur entre dos mons.
L’egoisme construït amb maons.
Un mur infinit sense raons.
L’egocentrisme centrat en els colors.
Un mur que rebutja la igualtat,
cada vegada més persones va seleccionant.
No el podem trencar amb un sol martell,
per fer-ho, necessitem tota la gent.
El capitalisme és una persona incapaç de donar ajuda
a les persones que no tenen ni un tros de verdura.
El capitalisme és cruel com la tortura:
víctimes a ‘tutiplén’, ningú l’atura!
M’he aixecat aquest matí una mica deprimit
sense poder pagar el lloguer de la nostra llar.
La meva felicitat és líquida com l’oli
perquè el banc ens roba tots els nostres somnis.
We want a change!
Per ser nosaltres mateixos…
Let’s fight for freedom!
Equilibrem la balança!
We want a change!
Per ser nosaltres mateixos…
We want a change!
Per ser nosaltres mateixos…
We are here to spread love!
Equilibrem la balança!
We want a change!
Per ser nosaltres mateixos…
Alimentem l’empatia i l’esperança!
L’homofòbia és l’empenta a un got de vidre
que està a la vora de l’abisme.
La tisora que retalla les vides, les fa tristes,
les torna grises, les torna impossibles…
Algú està reflexionant a la seva habitació,
es sent una noia i ho viu com una opressió.
No ho vol explicar a ningú perquè té por al rebuig,
però sempre hi haurà algú que li donarà ajut.
Les plomes cauen, les cadenes no.
El temps és infinit, el meu vol finit.
La meva vida s’acaba com l’esperança al cor.
Ràbia, desesperació… s’escolta a la cançó.
El nostre món ens ha fet autodidactes
i ens ha perdonat tot tipus d’actes.
El nostre món ens ha guiat amb les ales
i nosaltres, a canvi, l’hem cosit a bales.
El capacitisme és un ninja en acció,
que et fa la vida molt més fosca encara.
El capacitisme és una opressiva màscara
que sempre t’observa amb discriminació.
Estic tancada a la meva solitària habitació,
tinc por de sortir d’aquí i tornar a patir.
Vull que la mentalitat per fi doni un gir
i poder canviar tots junts aquesta situació.
We want a change!
Per ser nosaltres mateixos…
Let’s fight for freedom!
Equilibrem la balança!
We want a change!
Per ser nosaltres mateixos…
We want a change!
Per ser nosaltres mateixos…
We are here to spread love!
Equilibrem la balança!
We want a change!
Per ser nosaltres mateixos…
Alimentem l’empatia i l’esperança!
