El dia 21 de juny de 2018, ens vam acomiadar del Joan Ros, mestre d’Ed. Física de l’escola, que es jubila. Li desitgem molta sort en la nova etapa que comença.
Això d’estar-se jubilant em sembla fantàstic. Estar jubilat, ja no ho sé. Però el fet de jubilar-se comporta recordar, anar tancant portes, acomiadar-te de molta gent i t’adones que, després de més de trenta anys de fer de mestre a la mateixa escola, hi deixes companys, amics, projectes acabats, altres a mig fer… i te n’enduus moltes satisfaccions.
Vaig arribar a l’escola l’any 1984, per ser el primer mestre d’anglès, just quan l’escola d’aquell moment deixava d’ensenyar francès i començava a ensenyar anglès. Després d’uns anys de ser tutor -ser tutor vol dir fer de gairebé tot- vaig passar a ser el mestre d’aula taller durant uns quants anys, la tecnologia que es diu ara. Em va agradar.
I devia ser l’any 1994 quan vaig passar a ser el mestre d’educació física de l’escola. I poder ser mestre d’educació física és de les coses bones que m’han passat a la vida a nivell professional. Per mi, l’educació física és l’assignatura que permet treballar molts dels valors que ens calen per ser uns bons ciutadans, unes bones persones, és la base de la pizza damunt la qual es col·loquen la resta d’ingredients: aprendre a treballar en equip, a respectar-nos a nosaltres mateixos i als companys, a superar-nos, a saber perdre i, encara més difícil, a saber guanyar, a respectar el material… i tot, s’aprèn jugant.
Però les satisfaccions no acaben aquí. A partir de la primavera del 2001 començo a venir a l’escola amb bicicleta, des de Sant Joan, de l’u de març al 31 d’octubre. I aquesta activitat m’ha estat de molta ajuda: de respecte cap al meu cos i la meva ment, cap al medi ambient, m’ha ajudat a ser constant, a tenir força de voluntat, m’ha servit per arribar content a l’escola i per esbargir-me en acabar el dia.
Sovint insisteixo en la necessitat de ser agraït, de demanar bé les coses o de demanar perdó si considerem que hem fet alguna cosa que no devíem. I ara, jo també m’ho he d’aplicar, i abans de deixar de venir a treballar a l’escola de Salipota, voldria:
Demanar perdó a totes aquelles nenes i nens que no he sabut entendre i no he ajudat com es mereixien, a les famílies que no s’han sentit ateses correctament i als companys de feina que han hagut d’aguantar els meus estirabots o el meu mal humor.
Donar les gràcies a tothom per les mostres d’afecte, el tracte que he rebut, i tot allò que, estant al vostre costat, he après: he après de tots, des del nen o nena de 3 anys que m’ha animat si m’ha vist decaigut, els avis que m’han donat consells tot venint a recollir la canalla i els companys de feina, amb qui hem crescut plegats.
I, si us plau, si us plau, continueu estimant-vos l’escola com fins ara, que l’escola Mare de Déu de Montserrat continuï sent un lloc d’acollida i aprenentatge on nens i nenes, famílies i qui vingui a l’escola a fer la seva feina se la sentin seva i s’hi trobin tan a gust com m’hi heu fet sentir vosaltres durant tots aquests anys.
Una abraçada d’ós del vostre amic Joan Ros
