D’ençà de l’any 1945 a la nostra vila gaudim d’un magnífic grup escolar, on els alumnes poden estudiar còmodament.
Sortosament, som lluny del temps en què l’escolarització patia una mena de maledicció bíblica que la feia anar allò que se’n diu d’Herodes a Pilat, sempre pendents del caprici (o les exigències) del propietari de la casa o de les migrades disponibilitats pressupostàries del municipi.
Llegint la documentació antiga es troba l’escola (l’Estudi com es deia aleshores) itinerant d’una casa cap a l’altra. A ca la Bosca, a la Cooperativa Agrícola, a la Societat Republicana (la sala), etc. Fem-ne una mica d’història…
Cap a final del segle passat (7 d’agost de 1895)
trobem que la mestra demanava a la casa de la Vila que veiés la manera de canviar el local perquè a la casa on hi havia la “Costura” (el col·legi de les nenes) hi havia un corral amb 16 porcs i, a més a més un dipòsit d’aigües brutes, tot en males condicions higièniques, i al·legava també, que l’edifici estava en mal estat de conservació. L’Ajuntament passà el cas al Cap de la Junta Local de Sanitat que va dir que tot estava en ordre. La mestra no es donà per satisfeta i va recórrer a la Junta Provincial d’Instrucció Pública que li va donar la raó. La “Costura” va canviar de lloc. El 1897 l’escola dels nens passà a instal·lar-se a la casa que ara encara coneixem com “la Fàbrica”— els vells encara en deien “el Col·legi”, edifici que havia estat construït expressament per a impartir-hi la docència, però com a escola privada.
El maig de 1913, el diputat en Corts Sr. Julià Nougués oferia els seus oficis a la casa de la Vila per tal de sol·licitar del Ministeri d’Instrucció Pública una subvenció per a construir un grup escolar. És la primera vegada que se’n parla. La idea no prosperà. Quatre anys més tard el propietari de la “Fàbrica” donava un termini de tres mesos a la casa de la Vila perquè busqués un altre local per a les escoles. Això significa un nou període de nomadisme que ja no es clourà fins a l’any 1945.
El juny de 1923 trobem un primer pas seriós, certament important, ara sí, de tenir un local municipal destinat a escoles Públiques. El consistori presidit per un alcalde prou dinàmic, en Jaume Sans i Ferran, va aprovar la compra d’uns terrenys que havien estat del benefici del Roser. Els terrenys no eren altres que el solar que ara ocupa el CEIP Rocabruna.
Però els militars ho van engegar tot en orris, dos mesos més tard amb el cop d’estat del general Primo de Rivera el 13 de setembre… El solar ja era, però, propietat municipal, la qual cosa significava una basa important… Tot i això, no se’n tornarà a parlar fins al final de la dictadura quan un grup de pares va reclamar a la Casa de la Vila que se’n tornés a ocupar. Però l’Ajuntament, encara afectat pel règim dictatorial, se’n desentenia al·legant falta de pressupost. En caure la dictadura la cosa es tornà a remoure i al començament de 1932 el Consell Local de Primer Ensenyament denunciava que el local on era el col·legi havia esdevingut petit i a més a més no reunia condicions higièniques.
El nou Consistori s’ho va prendre amb força interès. Va ser doncs amb l’adveniment de la Segona República, que es tornà a activar l’afer. El desembre de 1934, aleshores era alcalde el Sr. Francesc Punyet i Barceló, el Consistori debatia el sistema de finançament necessari i possible encaminat a la construcció de la nova escola, bo i constatant que ja hi havia un considerable nombre d’infants en edat escolar (75 nens i 60 nenes) que el feia indispensable. Es van prendre diversos acords:
a) Que s’havia de sol·licitar la construcció d’un edifici destinat a escola.
b) Que havia de ser unitària amb dues aules per a nens i dues per a nenes.
c) Que l’Ajuntament oferia el solar i es comprometia a efectuar tot el moviment de terres que calgués.
d) Que s’oferia a aportar una part del pressupost de les despeses de construcció, amb pessetes que s’havien recaptat mitjançant una subscripció pública d’obligacions, pessetes que ingressaria a la caixa general de Dipòsits.
e) Que autoritzaven l’alcalde a tramitar l’expedient… Van anar de pressa.
Efectivament, en un ple del mes de juny de 1935 ja s’informava que l’expedient havia estat aprovat a Madrid i el 17 de novembre següent es donava compte d’haver pagat a l’arquitecte l’import de 300 pessetes del projecte escolar.
Però l’aixecament del General Franco, igual com havia ocorregut amb el de Primo de Rivera, ho tornà a malmetre tot. Aquesta vegada, però, la vila trobà un valedor eficaç, un alcalde coratjós i decidit a tirar endavant el projecte i conscient que tenia unes fortes bases a favor de la vila, que l’emparaven en el seu noble objectiu: el solar, les peles ingressades en temps de la república i els plans, i decidit a fer-les valer, amb tots els comprovants a la cartera, amb molt de coratge i il·lusió, l’alcalde Francesc Sans i Baiges, l’abril de 1942, es va traslladar personalment a Madrid. La seva gestió al ministeri corresponent va ser coronada per l’èxit i a la Festa Major de Sant Antoni de 1944 ja es col·locava la primera pedra.
Després d’un any i mig de treballs, el nou edifici escolar era una realitat i va ser beneït solemnement durant la Festa Major de la Mare de Déu de la Riera de 1945.
La primera fou l’ampliació de l’edifici escolar amb una planta més. Planta que va inaugurar el dia 7 de setembre 1984 el president Jordi Pujol.
Una segona seria la instal·lació de la calefacció a totes les dependències escolars i la tercera i última va ser la compra per part de l’Ajuntament d’uns terrenys veïns de l’escola i la construcció del nou edifici de tres plantes, annex, destinades: una al menjador escolar – actualment ja en funcionament— l’altra a aules d’idiomes i de música i l’altra a gimnàs. Remarcant també l’engrandiment considerable del pati d’esbarjo.
Demostrant així que tot el poble de Les Borges del Camp vol mantenir viu el batec de la seva escola.
Agraïm al nostre amic Ferran Jové i Hortoneda, gran amic i gran admirador i estimador, des de sempre de la nostra escola, la possibilitat de reproduir aquest article que ell ja va publicar, quasi completament, a la nostra revista escolar L’Escola Parla núm. 50.
