Aquest trimestre hem fet el projecte dels ibers i els romans i per finalitzar-lo hem anat a conèixer les restes romanes que encara ens queden a la ciutat de Barcelona, l’antiga Barcino.

Hem començat el recorregut a la Necròpolis, plaça Vila de Madrid, que en aquella època es trobava fora de la ciutat.

Després hem anat a veure les restes de l’aqüeducte que encara es poden observar i hem arribat al Fòrum, l’actual plaça de Sant Jaume. Hem caminat una mica més per arribar al Mont Tàber i poder entrar a veure el Temple Romà, on actualment es troba la U.E.C.

Ens ha agradat molt fer aquesta sortida i imaginar-nos com era abans la nostra ciutat.

Aquesta història comença l’any 1945. Una nena anomenada Sadako vivia a la ciutat d’Hiroshima amb mig milió de persones més. Quan tenia dos anys, la primera bomba atòmica va ser llançada sobre Hiroshima, a una milla i mitja d’on vivia i no va tenir cap ferida.

Sadako quan tenia dotze anys era feliç i estudiava i jugava com qualsevol altre nen d’aquesta edat. Li agradava molt córrer.

Un dia , després d’una important cursa de relleus es va sentir molt cansada i marejada.Els primers dies va intentar oblidar-ho, però seguia marejant-se, sobretot quan corria. No ho va explicar a ningú, ni a la seva millor amiga la Chizuko.

Un matí es va trobar malament i es va desmaiar. Tothom es va adonar i la van portar a l’hospital per saber què li passava. Quan ho van descobrir ningú s’ho creia: tenia leucèmia, càncer a la sang, coneguda posteriorment com la malaltia de la bomba atòmica.

Poc temps després de ser hospitalitzada la va anar a veure la Chizuko que portava un tros de paper amb què va fer una grua i li va explicar una llegenda. “La grua, que al Japó és considerat un ocell sagrat, viu durant mil anys i que si un malalt fa 1.000 grues de paper es guareix”. Sadako va decidir fer les 1.000 grues. I tot i que sovint es trobava molt cansada per treballar gaire estona seguida, ella seguia fent les grues.

Va fer-ne 1.000, però no es trobava millor. en comptes d’enfadar-se o donar-se per vençuda, va decidir fer mil grues més, sense acceptar l’ajuda de ningú. Finalment, envoltada per la família que tant l’estimava, es va adormir plàcidament per sempre més.

Sadako tenia molts amics i van pensar crear un club i demanar diners per fer-li un monument. La notícia es va difondre ràpidament i van poder recollir els diners i van fer construir un monument, que és conegut amb el nom de “Monument dels Nens a la Pau” i es troba emplaçat al parc de la Pau, al centre d’Hiroshima.

El dia de Sant Jordi, vàrem explicar aquesta història a l’alumnat de Cicle Superior i vàrem aprendre a fer les grues de paper, pensant amb la història de Sadako.

Hem omplert el passadís de moltes grues i es respira un ambient de pau i tranquil·litat.

El passat dia 15 de març vàrem anar al Museu Olímpic a conèixer i poder practicar un nou esport: “El Goalball”. És un esport exclusivament per a persones amb discapacitat visual.

A l’escola, a Cicle Superior es treballen alguns esports, sempre és bo conèixer esports adaptats i creats específicament per a persones amb una discapacitat determinada, a més, ajuda a que els alumnes prenguin consciència sobre la diversitat funcional.

Primer ens van fer una xerrada sobre els diferents esports per a persones discapacitades i després vàrem passar a una sala a practicar-ne un.

Hem estat treballant la Prehistòria, una part de la vida de l’ésser humà que sempre agrada a l’alumnat i que mostra molta curiositat.

Després d’estar buscant informació i aprenent molts conceptes i curiositats d’aquesta etapa vàrem fer un taller.

Després d’una explicació ens vàrem separar per grups per treballar diferents aspectes.

Un grup ens va mostrar cranis que havien situat en un moment determinat de la Prehistòria i ens van explicar les seves característiques.

Un altre, les eines del Paleolític i del Neolític, la seva utilitat i evolució.

També vam aprendre sobre els habitatges, observant que al Paleolític, que eren nòmades, les vivendes les feien dins d’una cova.

I, en canvi, en el Neolític, que ja eren sedentaris, l’habitatge havia evolucionat, ja eren cabanes amb el seu hort i el seu corral.

Finalment vàrem practicar amb les dues tècniques per fer foc: la de l’arc fregant una fusta i l’altra, de picar un sílex amb un ferro.

I ho vàrem aconseguir, vàrem fer foc!!!

La Fundació Miró ens ha convidat a anar a conèixer Antony Penrose, fill de la fotògrafa Lee Miller, una fotògrafa nord-americana. Antony  Penrose, que també és fotògraf, va conèixer Miró de petit i, ja de gran va escriure un llibre que va titular “Els animals màgics de Miró”, “Miró’s Magic animals”.

Ens ha explicat moltes coses de la seva vida i de la relació amb en Joan Miró. Tota l’explicació ha sigut en anglès i les preguntes que li hem fet nosaltres també.

Ha sigut molt interessant i li hem regalat uns dibuixos que hem fet a la classe sobre els animals fantàstics, s’ha emocionat!

Meeting Antony Penrose!

On Wednesday the 14^th of November, the class of 5th grade went to Fundació Joan Miró. There, we had the great opportunity to meet Antony Penrose, the son of a well-known photographer, Lee Miller. Antony Penrose, who is also a photographer, had the chance to know Miró when he was little because of the friendship between him and Antony’s parents. After being inspired by the surrealist Catalan artist, he wrote a book entitled “Miró’s Magic animals”.

We read the book in class days before the visit and we wrote many questions we wanted to ask him. He explained us fantastic things about his life and the relationship with Joan Miró. All the explanation was in English and we could understand him easily! After all, we gave him drawings we made in class, illustrating our fantastic animals.

It was so much fun getting to know him and sharing this experience!

És sabut que el treball de “CAIXES” ens encanta.

Però avui hem arribat a l’última sessió programada per aquesta primera “ronda” i ens toca  exposar als altres el que hem fet i com ho hem fet.

En general, ens enorgulleix poder mostrar el resultat, però també ens causa nerviosisme parlar davant de totes les persones que ens escolten i disposar-nos a contestar tots els dubtes que els sorgeix del nostre treball. Realment, val a dir, que ha sigut molt interessant i enriquidor i els alumnes de 5è s’hi han afegit la mar de bé gràcies al suport dels de 6è que ja eren una mica veterans.

És l’avaluació de la feina feta. De ben segur aquesta posada en comú ens servirà per continuar aprenent!

Tal i com va quedar exposat en l’article passat, al mes d’octubre,  vàrem anar a Montserrat però el dia a dia i la feinada que comporta, no ens va permetre  plasmar ni el paisatge ni l’emoció del vertigen que produeix la pujada amb l’aeri.  Ens havia quedat “l’espineta” de mostrar tot el que havíem sentit.

Per això, en  preparar  els tallers de la castanyada, vam pensar que seria bo reproduir plàsticament en el passadís el recorregut de l’aeri des de Monistrol fins al Monestir.

Cicle Mitjà s’hi va afegir, ja que compartim el mateix passadís, i van fer un mural mostrant el poble i l’estació de l’aeri a Monistrol. Nosaltres vam omplir d’arbres el camí, vam dibuixar les muntanyes de Montserrat i vam construir les “cistelles” de l’aeri que tant ens havien agradat.

Ens vam divertir molt i ens va quedar prou bé!