Aquest dimarts passat, els alumnes de 6è de CI han protagonitzat un acte que quedarà plantat per sempre en la memòria col·lectiva: la plantada d’un roure, símbol de força, creixement i record, detall de les famílies d’aquests alumnes. Un detall ple de significat, que parla de llaços que es teixeixen amb estima entre alumnes, mestres i famílies. Perquè deixar marxar una generació d’infants no és senzill, però fer-ho amb un arbre al pati és, d’alguna manera, deixar que una part d’ells es quedi aquí per sempre.
Acompanyant la plantada, els nens i nenes van fer un altre gest màgic: enterrar una càpsula del temps. Dins, hi van deixar cartes escrites per ells mateixos, adreçades al seu “jo” del futur. Paraules plenes de somnis, pors, riures i records d’una infància viscuda intensament entre aquestes parets. Potser d’aquí a uns anys tornaran, potser miraran el roure i, sota la seva ombra, recordaran qui eren. Potser obriran la càpsula i es retrobaran amb una part d’ells que ja havien oblidat.
Aquest acte ha estat el primer en l’acomiadament dels alumnes que marxen cap a la secundària. Però, més que un adeu, ha estat un “gràcies”. Gràcies per créixer aquí.
I mentre el roure arrela, creix i s’enfila cap al cel, nosaltres també aprenem que, com ell, els nostres alumnes marxen… però sempre deixen arrels.




