Monarquia absoluta
En la monarquia absoluta no existeix cap divisió de poders, ja que la font d’ells és el mateix sobirà i aquest no ha de respondre davant ningú pels seus actes. Encara que el poder judicial hagi pogut tenir en el decurs de la història d’aquests tipus de règims una autonomia relativa en relació amb el sobirà –a diferència dels poders executiu i legislatiu… que per definició són el sobirà en persona– el dèspota podia canviar les decisions o dictàmens dels tribunals en última instància, o bé reformar les lleis per a la seva necessitat o desig.
Es caracteritza per una absència de cap constitució o codi de lleis per sobre de l’autoritat del sobirà (el sobirà és l’única font de legalitat) i de cap mena de forma d’oposició legalitzada. El monarca absolut té el total poder sobre l’aristocràcia i els exèrcits (només ell pot aixecar exèrcits). De vegades també té connivència amb el poder religiós, control sobre els grups religiosos, i preeminència sobre el ritual dominant (cesaropapisme)
Formalment la monarquia absoluta es va imposar a Europa com règim dominant entre els segles xvi i xviii (entre el Renaixement i la Revolució Francesa). Va ser especialment contundent a les monarquies d’Espanya, França i el Regne Unit que van conduir una política centralitzadora. El segle xvii constitueix la gran època de l’absolutisme regi, tot i que a Anglaterra la lluita de la corona contra el parlament per donar caràcter absolut al poder reial acaba en un total fracàs. A mitjans del segle xviii encara molts països europeus eren regits amb sistemes de monarquia absoluta legitimada a través de diverses teories.
Exemples moderns
Algunes monarquies actuals tenen parlaments merament simbòlics o sense poder, amb constitucions i altres estructures governamentals que el monarca pot alterar o dissoldre a la seva voluntat. Així, mentre tècnicament poden ser autodefinides com a monarquies constitucionals, són monarquies absolutistes de facto.Les monarquies absolutes que formalment encara queden al món modern són Oman,[4] l’Aràbia Saudita, Brunei, Swazilàndia i la ciutat-estat del vaticà.
A Jordània i Tonga el monarca reté un poder molt considerable (tot i que no absolut). Al Nepal, el Rei Gyanendra va fer dimitir el Primer Ministre Sher Bahadur Déuba pel conflicte amb la guerrilla maoista, i va formar el seu propi gabinet, tot i que afirma que la democràcia tornarà en tres anys. A Liechtenstein, vora de dues terceres parts dels electors del petit principat han acordat atorgar al príncep Hans Adam el poder de vet que ell havia demanat. Tot i que això no el converteix en un monarca absolut, és la cosa més propera a aquesta definició que existeix a Europa avui en dia.
Molts països de l’Orient Mitjà, com Qatar i Kuwait, són considerats monarquies absolutes, ja que els monarques retenen molt poder sota les respectives constitucions. S’ha de dir que l’existència d’un parlament i altres òrgans consultius restringeixen l’autoritat efectiva del monarca. Una situació semblant seria la del Marroc.
La Il·lustració
Al llarg del segle XVIII va desenvolupar-se a Europa un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que va realitzar una crítica molt profunda dels fonaments de l’Antic Règim. I és que pocs períodes de la història europea han estat tan fecunds en la recerca de solucions noves a les qüestions polítiques i socials com l’etapa final de l’Antic Règim, l’anomenat Segle de les Llums.
La Il·lustració te els seus orígens en l’obra de dos pensadors anglesos que van elaborar les seves teories en el pas del segle XVII al XVIII: John Locke i Isaac Newton. D’una banda, en la seva obra Locke criticava l’absolutisme monàrquic i plantejava, per primer cop, la introducció de la divisió de poders. De l’altra, amb Newton naixia el mètode científic, és a dir, la comprovació i la Raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món
Així, els pensadors il·lustrats del XVIII partien, bàsicament, de vuit principis que posaven en qüestió tots els principis sobre els quals es basava la societat de l’Antic Règim:
a. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l’ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació. Els sistemes de govern s’havien de regir pel que era més raonable i adequat, i no pel simple manteniment de les tradicions. D’aquesta manera, l’aplicació de la Raó conduiria al progrés continu de la humanitat.
b. L’ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Defensaven que les persones gaudien d’uns drets naturals que el poder no podia suprimir, com per exemple la llibertat individual, la igualtat i la propietat.
c. La crítica esdevenia l’instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s’oposaven a la Raó.
d. Es defensava l’autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic.
e. Afirmaven que la tolerància havia de ser la base de la convivència humana i el progrés com a expressió de la pluralitat de creences i d’idees.
f. Pels il·lustrats l’economia i el progrés material de la humanitat eren un focus d’interès perquè eren un mitjà per a aconseguir la felicitat terrenal.
g. L’educació era l’instrument per a difondre l’ús de la Raó, i no per l’adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l’Estat.
h. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen en aquest camp.
Guerra de Successió Espanyola
La Guerra de Successió Espanyola (1701 –1713/1715) va ser un conflicte bèl·lic internacional que, a més d’afectar el conjunt d’Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l’Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l’Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s’hi dirimia també la qüestió de l’equilibri de poder entre les diferents potències europees, i és considerada un dels primers conflictes globals.[3] Hi destacaren com a generals el Duc de Villars, el Duc de Berwick, el Duc de Marlborough i el príncep Eugeni de Savoia.
El 1700, Carles II de Castella i d’Aragó va morir reconeixent com a hereu universal Felip de Borbó, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, qui, d’aquesta manera, esdevingué Felip V de Castella i IV d’Aragó. La guerra va començar perquè l’emperador Leopold I va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d’altres potències europees, com ara, principalment, Anglaterra, Portugal i les Set Províncies Unides dels Països Baixos van aliar-se amb l’Imperi per oposar-se a l’expansionisme francès, com també, en el cas anglès, per assegurar la successió al seu tron de prínceps protestants; de fet, la Guerra de Successió Espanyola s’inscriu dins d’allò que alguns historiadors anglesos denominen la Segona Guerra dels Cent Anys, concepte que designa la constant rivalitat anglofrancesa que existí en tots els conflictes europeus que es donaren entre 1689 i 1815.
La Guerra va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d’Utrecht[3] i el 1714 del Tractat de Rastatt,[4] en aplicació dels quals Felip V fou reconegut com a rei d’Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francès, evitant així la unió de les dues corones; l’Imperi va annexionar-se gran part dels antics dominis espanyols a Itàlia i als Països Baixos. Tanmateix, malgrat que Lluís XIV va aconseguir situar el seu net al tron espanyol, el Tractat d’Utrecht va significar la fi de l’hegemonia francesa a Europa i va iniciar l’època de l’equilibri de poders que es mantindria fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Segons l’historiador Joaquim Albareda, qui va guanyar de debò va ser Anglaterra, que va aconseguir arrencar d’Espanya prebendes comercials a Amèrica i va aconseguir que França li’n fes d’altres i, a més, es quedés exhausta. També segons ell, la Guerra va marcar l’entrada d’Espanya en la decadència i va suposar la fi de la supremacia espanyola en l’ordre mundial.[5]
