La globalització[1] (anglicisme) o mundialització[2] o canvi global[3] és el conjunt de variacions en els sistemes socials o naturals (físics o biològics) els impactes dels quals no poden ser localitzats – ni socialment ni naturalment parlant – a cap lloc o conjunt d’indrets, sinó que afecten el conjunt de la Terra, la societat i els individus.[4] Es pot considerar que la globalització és una sèrie complexa de processos que es produeixen simultàniament en l’àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i ecològic (tot i que a molt diverses velocitats i implicacions)[5] i que abasten la major part de les regions del planeta.[1]
Una premissa bàsica de l’estudi de la globalització és considerar que el món constitueix un únic ordre social i natural. Malgrat la tendència de destacar-ne únicament els aspectes econòmics, cal assenyalar el caràcter complex i multidimensional. Purament, la globalització és un fenomen força antic amb una llarga genealogia històrica,[6] però avui constitueix un dels factors socials més destacables i és un dels reptes més importants que les ciències socials es plantegen per al segle xxi.[1] La globalització actual ha suscitat moltes crítiques i, fins i tot, ha motivat el naixement del moviment altermundista i antiglobalització.
Un mercat emergent és una economia de mercat relativament retardada però en procés de ràpida industrialització o creixement. Tanmateix, no hi ha una definició única o universal.[1] En general, els mercats emergents no inclouen aquells països altament industrialitzats o desenvolupats ni tampoc aquells que encara no han començat el camí cap al desenvolupament de llurs mercats.[1]
El terme, que es va popularitzar durant la dècada de 1980 gràcies a l’economista Antoine van Agtmael del Banc Mundial,[2] s’utilitza sovint com a sinònim d'”economia emergent”, tot i que fa referència normalment a aquelles economies en transició al desenvolupament. Els mercats emergents han de tenir un nivell de maduresa en llurs institucions de mercat i no només una renda per capita superior a la dels països subdesenvolupats; han de tenir una població relativament elevada, amb molts recursos, i han de ser participants crítics dels esdeveniments econòmics de llur entorn.[3]
No hi ha un nombre determinat de mercats emergents, tot i que els deu més grans són:[3] Mèxic, el Brasil, l’Argentina, Sud-àfrica, Polònia, Turquia, l’Índia, Indonèsia, la República Popular de la Xina i Corea del Sud.
Segons Goldman Sachs les vuit economies emergents i en desenvolupament més grans, ja sigui pel PIB nominal o ajustat a la inflació són els països BRIC (Brasil, Rússia, Índia i la Xina), així com els MIST (Mèxic, Indonèsia, Corea del Sud i Turquia). Aquests últims formen part dels N-11 (Bangla Desh, Corea del Sud, Egipte, Filipines, Indonèsia, Iran, Mèxic, Nigèria, Pakistan, Turquia i Vietnam).
L’Àrea de Lliure Comerç ANSA-Xina, va posar en marxa l’1 de gener de 2010, és el major mercat regional emergent en el món.[4]
L’índex de desenvolupament humà (IDH, HDI) és una estadística composta utilitzada per classificar països per nivell de “desenvolupament humà“, considerada com a sinònim de termes més vells (el nivell de vida i/o qualitat de vida), i que distingeix entre països amb “desenvolupament humà molt alt”, “desenvolupament humà alt”, “desenvolupament humà mitjà”, i “desenvolupament humà baix”. L’IDH el van idear i començar a utilitzar l’economista pakistanès Mahbub Ul Haq i l’economista indi Amartya Sen el 1990, per al Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) de l’ONU.[1] L’HDI és una mesura comparativa d’esperança de vida, alfabetització, educació, i nivell de vida d’un país. És una mitjana estàndard de mesurament del benestar, especialment benestar infantil. També s’utilitza per a distingir si el país és un país desenvolupat, en desenvolupament o bé infradesenvolupat, i també mesura l’impacte de polítiques econòmiques sobre la qualitat de vida. Hi ha també mesures d’IDH per a estats, ciutats, pobles, etc., i per a organitzacions locals o companyies.
