EL RÈGIM DEMOCRÀTIC DEL 78

La transició

La Transició democràtica espanyola, transició espanyola o simplement, transició, és el període comprès entre la fi de la dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya.

La durada de la transició varia segons les fonts:

• Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975–1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l’aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.
• Altres consideren el període 1975–1979, any de l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d’Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d’aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
• Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d’octubre de 1982, en produir-se l’alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el PSOE.

Dates i fets destacats

• Després de prendre possessió com a cap d’estat, el Rei Joan Carles I ratifica en el seu càrrec al President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro, però aquest, massa vinculat al règim anterior, presenta la seva dimissió l’1 de juliol de 1976.
• Adolfo Suárez és nomenat President del Govern, i és l’encarregat d’entrar en converses amb els principals líders dels principals partits polítics i forces socials emergents.
• El 15 de desembre de 1976, es celebrà el Referèndum per a la Reforma Política, que en teoria derogà de forma tàcita el sistema polític franquista en només cinc articles, i que es promulgà com a Llei per la Reforma Política el 4 de gener de 1977. En aquesta llei es preveu la redacció d’una Constitució.
• L’aprovació d’aquesta norma obre pas a la celebració de les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977. La Unión de Centro Democrático (UCD) és el partit més votat, i encarregat de formar govern. S’inicia el procés de redacció de la Constitució.
• El 29 de setembre de 1977 el president del govern deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional, única institució de l’època de la Segona República que serà reinstaurada. El 17 d’octubre de 1977 es nomena a Josep Tarradellas com a President de la Generalitat provisional i a Frederic Rahola com a Conseller de Presidència.
• El 15 d’octubre es publica la llei 46/1977, d’amnistia, que suposa una llei de “punt final”, que eximia als participants del règim franquista i als defensors i lluitadors per l’establiment d’un sistema democràtic.
• El 6 de desembre de 1978 s’aprova en referèndum la Constitució Espanyola, que entra en vigor el 29 de desembre. Redactada per la ponència integrada pels diputats Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Miquel Roca Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya) i Jordi Solé Tura (PSUC). La nova constitució establiria el sistema de la monarquia constitucional, basada en un cap d’estat hereditari i un president de govern escollit democràticament, i un sistema descentralitzat de repartiment de poder anomenat autonòmic.
• Degut a les pressions externes i internes dins de la UCD, a començaments del 1981 dimiteix el president del govern Adolfo Suárez. Durant la celebració de la votació en el Congrés dels Diputats on es preveia l’elecció de Leopoldo Calvo Sotelo, com a successor de Suàrez com a cap de govern, es produeix l’intent de cop d’estat (conegut com el 23-F) protagonitzat pel segrest del Congrés dels Diputats encapçalat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero implicat en l’Operació Galàxia, i diversos dirigents de l’Exèrcit Espanyol: Suposadament Alfonso Armada, el qual fou exonerat en el judici posterior, i Jaime Milans del Bosch que com a capità general de València ordenà el toc de queda i tragué els tancs al carrer- entre d’altres.
• La UCD, partit del govern, es desintegra entre 1981 i 1982.
• El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) obté la majoria absoluta en les eleccions d’octubre de 1982, amb 202 diputats al Congrés d’un total de 350 escons. És la primera victòria en unes eleccions a Espanya d’un partit d’esquerres des de la prebèl·lica victòria del Front Popular de l’any 1936.

Tercera Restauració Borbònica (des de 1975)

El dia 22 de novembre del 1975, l’infant Joan Carles de Borbó era proclamat Rei d’Espanya com a Joan Carles I. Aquest no seguiria els passos del seu predecessor; amb allò s’acabava l’era dictatorial, i començaria una nova etapa per la història del país que s’ha anomenat “transició“, referint-se al pas del franquisme a la democràcia. Tot just el 5 de desembre, el rei designà un govern encapçalat per Arias Navarro, perquè n’establís les bases. Arias posà com a ministre entre altres Manuel Fraga (que fou el cap visible del govern), però aquests no foren capaços d’agilitzar el procés de democràcia. És per això que el Rei li demanà a Arias Navarro que dimitís, i fou nomenat cap de govern Adolfo Suárez.

El nou president convocà un referèndum per la reforma política, per acceptar o no la reimplantació de les eleccions a les Corts Constituents, a la democràcia: el 94% de la població votà sí. El 15 de juny de 1977, es feren les primeres eleccions a les Corts, encara que el mig any que anà del referèndum a les eleccions, fou el més caòtic en la Transició: conflictivitat laboral i social, problemes amb el terrorisme i la legalizació de partits (sobretot en el Partit Comunista (PCE) de Santiago Carrillo), els nacionalismes i una situació econòmica cada vegada més crítica.

A la fi, les primeres eleccions democràtiques després de 1936 es feren, el resultat fou la victòria amb el 34% dels vots per l’UCD, i el 29% pel PSOE; Adolfo Suárez continuava com a president. A aquest li exigirien una nova Constitució espanyola ràpidament, ja que la situació era força complicada sense la carta magna, sobretot econòmicament.

Entre aquell any i el 1978, una comissió de set polítics construïren el document, que fou aprovat finalment el 6 de desembre de 1978 en referèndum àmpliament, però amb una abstenció d’un terç dels votants. La Constitució de 1978 potenciava molt els drets dels ciutadans, que eren tots iguals i amb els mateixos drets. Econòmicament, tot i ser òbviament capitalista, la constitució complaïa força els obrers.

Semblava que la transició quedava enrere, i el 1979 se celebraven unes noves eleccions a les Corts, on l’UCD i Suárez repetien govern, i es feien les primeres eleccions a les diverses alcaldies del territori. També s’aprovaven els primers estatuts d’autonomia, el basc i el català.

Dos anys després, Suárez dimitia com a president, i en la sessió d’investidura del seu successor de l’UCD, el 23 de febrer, el tinent coronel Antonio Tejero Molina entrà al Congrés i intentà fer un cop d’estat, que el rei frenà aquella mateixa nit. Dos dies després, Leopoldo Calvo-Sotelo era elegit president del govern.

El 1982, es feien unes noves eleccions a les Corts, on el PSOE sortí vencedor, i el cap de govern passà a ser Felipe González. En aquella legislatura, de 4 anys, Espanya entrà a l’OTAN el 1982 (amb un referèndum) i a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, el mateix any que unes noves eleccions li revalidaren el càrrec.2019^{[cal citació]}

Durant la dècada de 1980 es va establir els tres pilars de l’Estat de benestar espanyol: el Sistema Nacional de Salut, el sistema educatiu i sistema de pensions.^[3]

La democràcia estava establerta, però no per això tots els problemes estaven resolts: el juny de 1987, un atemptat de l’ETA a Barcelona matava 20 persones; el terrorisme era infrenable. Nogensmenys, l’economia de l’estat començava a millorar a causa de l’entrada a la CEE. Per això, el 1989 els socialistes revalidaven la victòria a les eleccions fins a 1993.

Era l’última legislatura de Felipe González, ja que el mateix any es destapava el primer dels fraus que desgastarien el govern. Luis Roldán, cap de la guàrdia civil, fou el protagonista d’aquella estafa. Anys més tard, es destapaven altres fraus, com els casos de Mario Conde, Rafael Vera o José Barrionuevo. Per altra banda, també es destapava l’afer GAL, una organització armada del govern que pretenia contrarestar ETA.

ELS GOVERNS DE JOSÉ MARÍA AZNAR

El 1996, González avançà les eleccions pel deplorable estat de la legislatura, i com era d’esperar, el PP en fou el guanyador. El president del govern passava a ser el conservador José María Aznar, que obtingué el suport de la federació nacionalista catalana CiU, el partit basc PNB i la Coalició Canària (CC). En la legislatura, acceptà com onze països més la instauració d’una nova moneda comuna per tota la Unió Europea: l’euro. També destacà la treva que féu ETA durant més d’un any, per poder pactar amb el govern. La banda terrorista acabà amb la treva el 2000, al·legant que el PP no volia dialogar amb ells. Aquell any, el partit conservador renovava el poder en unes noves eleccions, ara amb majoria absoluta.

En aquella legislatura, una nova moneda europea entrà en vigor a l’Estat (gener de 2002); però, com l’última del PSOE, va estar plena d’irregularitats: el 20 de juny de 2002, el govern afrontà una vaga general organitzada per la UGT i les CCOO. El mes següent, l’Exèrcit espanyol procedí a la conquesta de l’illot de Perejil, ocupat per pastors marroquins. Allò va ser l’inici d’un seguit de males convivències entre els dos països. A finals d’any, el naufragament d’un petroler anomenat “Prestige” va provocar el vessament d’una enorme quantitat de petroli sobre les costes gallegues, principalment. Va ser l’inici d’una crisi política i medioambiental en l’Estat.

L’any següent, Aznar acompanyava els Estats Units de George W. Bush i el Regne Unit de Tony Blair a la guerra de l’Iraq, enviant-hi tropes quan la gran majoria de la població mostrà el seu rebuig en milionàries manifestacions. Finalment, a les acaballes de la legislatura, l’11 de març de 2004, un atemptat islamista a Madrid matà 192 persones i sacsejà la societat. L’atac responia a les amenaces que havia fet temps enrere l’organització terrorista Al-Qaida.

ELS GOVERNS DE JOSÉ LUIS RODRÍGUEZ ZAPATERO

Tres dies després, unes noves eleccions donaren altra vegada el poder al PSOE, amb José Luis Rodríguez Zapatero com a nou president del govern. La nova executiva ordenà la retirada de les tropes a l’Iraq aquell mateix any, i el següent, convocà un nou referèndum al país sobre una nova proposta de Constitució Europea. Els ciutadans l’aprovaren àmpliament també, però mostraren la seva indiferència amb el 40% d’abstenció. El 2005, també fou l’any en què s’aprovà la llei que legalitzava els matrimonis entre persones del mateix sexe.

El desembre de 2005 s’aprovà la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència,^[4] amb la qual s’establia el quart pilar de l’Estat del benestar espanyol: el Sistema per a l’Autonomia i l’Atenció a la Dependència.^[5]

La fi de la legislatura amb el govern del PSOE es caracteritza pel fet que tenia moltes negociacions complexes obertes. Un dels temes més debatuts era la de donar 2.500 euros per fill, que tenia un debat al voltant de quan havia d’entrar en validesa: en juliol de 2007 per part del govern i a l’1 de gener d’eixe any per part de l’oposició. El Consell Econòmic i Social d’Espanya criticà la mesura per tindre un caràcter aïllat.^[6]

A partir de l’any 2010 hi hagué un gir de les polítiques culturals cap al retorn de la centralització afavorit aquest gir pel fet de no tindre polítiques que protegiren les minories culturals des de 30 anys abans.^[7]

ELS GOVERNS DE MARIANO RAJOY

El 2014 el rei Joan Carles I abdica en favor del seu fill Felip VI

El 2016, l’estat de benestar espanyol es caracteritzava per tindre un pes d’un 5% del PIB inferior respecte la mitjana de l’Eurozona i per presentar diferències regionals quant a la despesa en serveis bàsics.^[10]

L’1 d’octubre del 2017 es realitzà a Catalunya un referèndum d’autodeterminació considerat inconstitucional. L’actuació de les forces policials espanyoles (Policia Nacional i Guàrdia Civil) va provocar centenars de ferits i es van confiscar desenes d’urnes de votacions. Junt a les forces policials hi hagué actuació censora per Internet per impedir la votació per mitjà electrònic. Els resultats del referèndum, anunciats per la Generalitat i qüestionats pel Govern central, fou d’un 92% a favor de la independència, amb una participació del 40% del cens electoral (2,2 milions de persones). Els resultats no foren controlats de manera independent, tal com informa la revista Foreign Policy.^[11] Aquest referèndum fou contestat amb l’aplicació d’un article de la Constitució (l’art. 155) per a convocar eleccions el 21 de desembre, suposant una altra victòria amb majoria absoluta per als partits independentistes contra els defensors de l’aplicació del 155^[12] amb una participació del 81,95% del cens, una xifra històrica.^[13]

El maig de 2018 la sentència del cas Gürtel, que implica al Partit Popular com a delinqüent a títol lucratiu de la trama de corrupció política, va ser contestada amb la presentació per part del PSOE i d’Units-Podem d’una moció de censura contra el president Mariano Rajoy i de Ciutadans de demanar eleccions anticipades, i en cas de negar-se, una moció instrumental.^[16] El Partit Popular es converteix, amb aquesta sentència judicial publicada el dijous 24 de maig, en el “primer partit polític en democràcia condemnat per corrupció a Espanya”.^[17]