He fet un viatge… un viatge que pot haver durat 24 anys o un sol parpelleig…
Veig un eucaliptus enorme, que em té captivada…
Arribo, anys més tard, a un pati molt gran. Miro enfora. Per un cantó contemplo la fina línia que separa la mar del cel. Aspiro, m’omplo els pulmons d’oxigen i benestar. Per un altre, arribo a albirar el Castell de Burriach, a la llunyania.
La part alta d’una església, sentir les seves campanes… que tot i estant a prop, a hores d’ara, no sé amb certesa si és la de Sta. Maria. I, en darrer lloc, pins i vegetació… Estic envoltada de bellesa; de piular dels ocells, que si paro a escoltar, sempre tenen alguna cosa a dir-me…
I mirant a dins, hi veig un lloc, un lloc al que vaig arribar just quan l’euro va desbancar la pesseta. Un lloc que ha anat creixent en tots els sentits. I jo he anat creixent amb ell. Un lloc ple de companyes i companys dels quals he après molt, cadascú aportant el seu granet de sorra en el meu camí de Vida. Un lloc ple de docents desprenent amor, coneixements i molta paciència. D’infants assedegats d’aprendre…
Aquest lloc es diu ESCOLA, escola Francesc Macià, on hi he passat molt bons moments.
Sentiments contradictoris, mai no ho hauria pensat… Fa temps he decidit no comptar els dies que em queden aquí, de tancar per últim cop la porta de la Tutoria, la porta del Barri. He decidit que un “ADEU” pot ser sempre un “A REVEURE”.
He fet un viatge… un viatge que pot haver durat 24 anys o un sol parpelleig…
A totes les famílies, personal administratiu i de l’Ajuntament, conserge, gestors i monitors menjador, personal de neteja i manteniment, d’extraescolars… En fi, a tota la Comunitat Educativa.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies
Antònia
2001-2025