Els que em coneixeu sabeu que m’ha costat molt prendre la decisió de jubilar-me. Això es deu a que he estat i encara soc molt feliç a l’escola.

I aquesta felicitat li dec, en primer lloc, als nens i les nenes que m’han acompanyat tots aquests anys. M’he passat la vida rodejada d’infants que m’han omplert de rialles i que m’ho han donat tot: amor, alegria i un aprenentatge constant, en definitiva, “vida”. La seva espontaneïtat, les seves ganes d’aprendre, la seva curiositat i el seu agraïment m’han fet molt fàcil el camí i m’han ensenyat que educar és una de les feines més boniques i valuoses que hi ha.

Aquesta felicitat també ha estat possible gràcies a la gran la sort de treballar amb les millors companyes i companys.

Des que vaig arribar al Mas Maria per aquell camí de sorra, i l’Imma em va obrir la porta de la Masia amb el seu somriure tan acollidor, fins al darrer dia al Francesc Macià amb l’abraçada de la Carme al pati d’infantil, he tingut la sort de compartir la meva passió amb companyes i companys increïbles i alguns igual de bojos que jo.

L’altre dia, parlant amb un amic, li preguntava si coneixia al Luard, que és el meu paral·lel aquest any… i ell no entenia què volia dir això de ser “paral·lel” d’algú, es pensava que parlava d’una mena de connexió amb ell, com si haguéssim coincidit en un canal energètic o alguna cosa així… Primer em va fer gràcia, però després vaig pensar que tenia molta raó.

Perquè sense la connexió i la complicitat que es crea entre nosaltres, sense el suport que ens donem cada dia, sense les rialles enmig de les reunions i claustres que mai s’acaben, o dels informes inacabables, no podríem fer tot el que fem a l’escola.

Gràcies també a les famílies, gràcies per confiar en mi, per col·laborar, per caminar al costat de l’escola i fer que l’educació dels seus fills i filles sigui una feina compartida. Sempre m’he sentit molt recolzada i valorada.

I finalment, moltes gràcies també a la meva pròpia família i als amics que no són mestres, que han estat sempre al meu costat i que m’han aguantat quan arribava a casa, quan quedàvem per sopar o per assajar, parlant sempre de l’escola; m’han aguantat els nervis i l’estrès quan feia els informes, els patiments abans d’una reunió amb les famílies o l’emoció després de l’estrena del teatre de 6è… Gràcies per la paciència infinita, per l’escolta i pel suport incondicional durant tots aquests anys.

Moltes gràcies a tots, sense vosaltres, tot això no hauria estat possible.