L’adaptació és un procés que ocupa a les famílies d’infants amb edat primerenques, el fet de viure’l d’una manera més o menys plaent i que tant família com escola anem plegades de la mà serà clau en aquest. Segons Nils Bergman, «el pitjor que li pot passar a un nadó és que el separin de la mare» ja que el cos de la mare és el seu hàbitat natural».
L’infant des del naixement manté una relació vinculada d’aferrament amb la seva mare i altres membres de la família que li proporcionen tot el que necessita. Quan l’infant se sent estimat aconsegueix establir un vincle positiu. En el moment en què es produeix una separació, l’infant pateix un xoc emocional i dependrà de l’acompanyament d’aquest i com es produexi, el fet que sigui més o menys dolorós. Aquest moment, causa sensació de desolució, estrès i solitud, un estat nociu per a un desenvolupamnt ple i harmònic. Segons John Bowlby, que va formular la teoria del vincle, «el nounat i l’infant han d’experimentar una relació contínua, íntima i càlida, amb la mare ( o figura substituta permanent) en el que ambdós pugin trobar tant satisfacció com plaer».
L’establiment d’aquest primer vincle fonamenta la seguretat emocional de l’infant. La conducta del vincle és una estratègia evolutiva humana de supervivència, i per tant, és una necessitat vital. Quan es produeix una separació, apareixen conductes de por i enuig, respostes totalment normals i adaptatives, ja que l’experiència de «no-mare» o «no pare» és sinònim de perill i desemparament per a l’infant.
Com podem però, fer que l’infant passi per un procés d’adaptació el més plaent possible? A l’escola el Vinyet, obrim la mirada al procés d’adaptació des d’una actitud d’escolta àmplia mitjançant, una atenció individualitzada, amb la presència i delicadesa cap a totes les emocions que s’expressen, oferint el cònsol que cadascú necessiti, donant resposta a les necessitats i interessos dels infants. És de cabdal importància, que l’infant sigui conscient de la retirada de la seva família, per evitar viure-la com un engany, sense normes de temps o procediments; així doncs, un acomiadament familiar càlid, amb una abraçada, un petó, una carícia… quan la criatura estigui preparada, el moment fluirà de manera natural. Acomiadar-nos doncs, amb alegria, seguretat i afecte de forma ràpida, dient-li abans d’entrar que tornarem a recollir-lo després amb un to ferm i
seré, dipositant seguretat i confiança, ja que estarà en bones mans. Cal doncs, una incorporació de qualitat, el més respectuosa possible. Cal donar-li la dedicació i la calidesa humana que el procés és mereix, facilitant i creant un ambient natural i proper, agradable, confortable amb molta cura i amor, respectant el ritme de cadascú. És per aquest motiu, que a l’escola no hi ha un període fixat d’adaptació, sinó que oferim flexibilitat i adaptabilitat per a cada infant. Com a equip docent valorem en cada moment quina és la millor resposta a les necessitats de cadascú, vetllant perquè els infants ho visquin de la millor manera possible. La metodologia de l’escola i els agrupaments per comunitats, on els grups estan constituïts per infants amb edats barrejades afavoreixen aquest procés d’adaptació, on els més grans són models dels més petits, transmetent unes dinàmiques ja arrelades amb les que aprenen i creixen juntes.
L’escola afavoreix doncs un clima de respecte on cada infant i família és protagonista del seu procés d’adaptació, esdevenint únic i singular. Una adaptació progressiva per a totes.
Segons Míriam Tirado : El plor d’un infant que es queda a l’escola per primera vegada és el plor d’una ànima que es trenca. Són dolor, la ràbia i la incomprensió d’una persona que no entén per quin motiu se’l deixa en un nou espai amb persones qui desconeix.
