Avui hem fet entrega dels diplomes i premis als guanyadors del concurs de redacció de Cicle Superior. Tots els alumnes de 5è i 6è van participar en un concurs que consistia en inventar-se la història de com havia arribat Monolito, la mascota de la biblioteca gran de l’Escola, a viure allí.
Els guanyadors han estat Giorgia Manzanero Tugui i Enric Espinós Solanes de 6è C. Només hem pogut fer entrega del premi a Enric a l’escola, a Giorgia li farem arribar a casa.
Us deixem a continuació la història escrita pels dos guanyadors:
Fa molt i molt temps… Monolito, era un objecte molt solitari i vivia a una capsa de cartró, era invisible als ulls de la gent.
Un dia va aparèixer un mag que estava buscant objectes per a la seva poció. Però no els va trobar, en canvi va trobar un objecte rodó, blau, amb unes sabates vermelles i ulleres del mateix color.
Li agradava molt, i li va dir Monolito però el problema era que no tenia vida.
El mag va fer un encanteri per donar-li vida, posant-se en perill, al final ho va aconseguir, però no despertava. L’endemà va començar a despertar-se i va dir:
-Ho-hola o-on estic?
-Monolito, t’has despertat!
-Em dic Monolito? Aaaah, Monolito, Monolito? Monolito! Si, m’agrada el nom!
-A partir d’ara seràs el meu fill- Va dir molt emocionat.
Monolito va saltar als seus braços. Es van fer inseparables, anaven a totes parts junts. Però un dia, el mag es va enfadar molt i Monolito no sabia perquè. El mag va abandonar al pobret Monolito. Ell va decidir començar la seva pròpia aventura sense ningú. Ningú que l’animi, ningú que el protegís, en fi, ningú. La soledat és el pitjor. Per començar, va trobar un lloc molt bonic que es deia Sant Carles de la Ràpita, venia en recerca d’amics. Quan va arribar, va trobar un hospital molt trist, fins i tot sortien nens plorant i no li agradava res. De sobte se li va ocòrrer una idea molt bona: reformar edificis i eliminar tota aquella tristor. Va estar molt de temps, fins i tot anys. Com tardava tant, es va desesperar i es va posar a plorar.
Van arribar uns nens molt simpàtics, un d’ells el va sentir plorar i li va preguntar:
-Què et passa?
-Estic intentant reformar aquest edifici però encara no porto ni la meitat.
-Llavors, nosaltres t’ajudarem!
Alguns dies després va començar a venir més gent, fins i tot pares.
A partir d’aquell moment va començar a créixer un munt, i molt ràpid. Va fer un edifici molt gran i bonic. Els següents edificis va tardar poc i eren molt grans.
Li faltava un més i es va recordar d’aquell somni que tenia des de feia temps, era treure aquell hospital. Per sort l’hospital va tancar per falta de pacients. Monolito amb els seus fidels ajudants va fer l’edifici més gran del poble, ell volia que fos un lloc on els nens/nenes puguin llegir i aprendre, i òbviament, fer una biblioteca (nom que va inventar per un lloc amb llibres). Per desgràcia no sabia quin nom posar-li, va estar pensant molts noms però cap li agradava. Finalment va inventar un nom: escola. Va ser el director durant molts anys. Un dia va arribar una persona molt poc esperada: el mag, amb la seva família. Monolito el va abraçar amb força i li va dir:
-Ara podem tornar a ser una família feliç!
-Perdó, no puc, ara tinc una família de veritat.
Monolito, per la tristesa, es va posar a llegir un llibre, i amb llàgrimes als ulls es va adormir profundament. Encara pots sentir els batecs del seu cor si vas a la biblioteca.
I conte contat, ja s’ha acabat.
