Guanyador Sant Jordi 4t ESO

            Perpinyà, 19 abril de 1941   

Benvolguts pares,

Sóc un covard. Com ja haureu pogut llegir, sóc a França. No sóc digne de defensar la República, no tinc ni el valor ni la valentia per defensar els valors que sempre m’heu ensenyat.

Espero que fingint ser el que no sou per Sóller la cosa vagi millor que per Barcelona. Des que va arribar el general Goded a la ciutat que tot va anar empitjorant, fins arribar a mitjans de març d’aquest any. L’aviació italiana va massacrar la ciutat. Vam perdre la noció del temps, i ens semblava que a cada minut hi havia una explosió, i desenes d’avions sobrevolant la ciutat. Les andanes i els túnels del metro van omplir-se ràpidament de gent. Cada dia que passava hi havia més morts, més ferits, menys republicans i més nacionals, menys armes per nosaltres i més àligues onejant pels carrers.

A l’hora de marxar, tot feia nosa. Duia els quatre duros que em quedaven i una bossa amb la roba indispensable. Vaig entrar a França pel Cap de Creus, on hi havia agents de la Gendarmerie i un parell de pallassos amb tricorni. Sorprenentment, només van obligar-me a cridar “¡Viva Franco!”, però era el peatge cap a la llibertat. Devien estar ja acostumats a veure republicans fugir, perquè no em van impedir pas la sortida del país (potser perquè dec fer cara de franquista, no ho sé).

En el meu camí cap a Perpinyà, vaig fer nit a Argelers, on hi havia més catalans que francesos. Aquesta nit va ser la primera en què vaig poder dormir d’una tirada: cap bomba, cap explosió, cap motor d’avió, cap crit… Només se sentien alguns plors.

A Perpinyà ja va ser tot diferent. Vaig parlar amb la gent del conflicte del qual sortia. Uns estaven amb la República, i creien que França hi havia de fer alguna cosa. D’altres, més conservadors, deien que “es tracta d’un conflicte intern. França no s’hi ha de ficar”, tot i que eren plenament conscients que Alemanya i Itàlia hi estaven involucrades.

Vaig assabentar-me de la mort dels tiets. El carnisser Yagüe i els seus amics els van assassinar, a ells i a més de 4.000 persones més. Ja fa temps que ho sé, però no volia parlar-ne amb ningú. Només imaginar-me la sang de la gent baixant pels carrers de Badajoz ja m’angoixo. Que descansin en pau.

Portàvem més de dos anys sense parlar, des del cop d’estat, i ha estat culpa meva. No volia que us identifiquessin. Ser republicà en una zona revoltada ha de ser molt difícil. Espero que hagueu penjat la bandera del pollo i us hagueu après el Cara al sol. Sigueu forts. Us estimo. Visca la República!

Una forta abraçada,

Macià.

Autor: Jaume Casas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>