LLOBERA, CENT ANYS D’ESCOLA

El poble de Llobera va celebrar els cent anys de la seva escola el 24 de Novembre. El lloc de la celebració va ser la plaça del poble, davant de l’Escola.

Vam començar els actes de celebració a les 12 h del matí amb unes paraules de les persones que representaven l’escola: l’Ana, que és la nostra directora i la M.Àngels que va ser a l’escola fins el curs passat. L’Eva, l’alcaldessa del poble i les persones que van venir del Departament d’Educació de la Generalitat. També va parlar la nostra inspectora, la Maribel i la representant d’una entitat que ens va donar diners per poder fer un llibre.

A continuació es va inaugurar una placa de ferro que fa referència als cent anys de l’escola. Aquesta placa la van fer el Joan Colell, ferrer del poble i el Joma, un artista molt conegut que viu a Llobera. A la placa hi ha un dibuix que simbolitza la família de l’escola dins d’un edifici amb les arrels que representen el pas dels anys. Ells la van presentar, però primer es va inaugurar. Ho van fer el més petit de l’escola i la persona més gran del poble, que té 99 anys. Va ser emocionant.

Unes persones del poble han estat fent un llibre durant dos anys que relata la història, vivències, anècdotes, … de l’Escola. Aquest llibre ens el va presentar el Ramon i el Cèsar, que són mestres de la ZER El Solsonès. Aquest llibre és preciós, com un tresor que té molta vida de les persones que hem passat per l’escola. Si, nosaltres també i ens hi trobareu en moltes fotografies i escrits.

Arribava el moment de bufar espelmes, és clar, tot aniversari te espelmes. I aquesta vegada n’hi havia 100. Vam fer un cercle al seu voltant i vam dir els nostres desitjos:

Les llobes i llops vam desitjar que l’Escola de Llobera segueixi sent una casa d’aprenentatge, que les arrels d’aquesta escola segueixin nodrint-se de saviesa, que tant de bo, ”l’estudi» segueixi aportant aquella sensació de caliu que transmet ganes de venir a l’escola, que l’escola sigui tan estimada i tan feliç, com ara!

Les llobetes i els llobets van desitjar que l’escola de Llobera continuï sent una gran família, segueixi creant i aportant amistats, alegria i benestar i que aquesta unió no s’acabi mai!

I les llobatones i els llobatons van exclamar ben alt: PER MOLTS ANYS, Escola de Llobera i vam fer una bufada conjunta amb totes les persones del poble.

I sabeu què? Vam tenir un dron amb càmera que ens passava per sobre i ens feia fotos, tots junts i per grups, i també un vídeo mentre saludàvem.

A continuació tocava dinar, ja teníem gana! A baix el local ens esperava un menjador per 300 persones muntat molt elegant i un plats molt ben preparats: una amanida exquisida, una paella d’arròs boníssima i per acabar unes postres de braç de gitano de nata, crema o xocolata – que ens havia fet el Manel de l’Hostal Nou amb molt «carinyo» – els grans també van prendre cafès i infusions. Vaja, un dinar de categoria. Nosaltres li donem cinc estrelles.

Les taules estaven organitzades amb diferents noms, segons les generacions: nosaltres érem les «plumilles», perquè és la peça per escriure amb tinta que es va fer servir durant molts anys antigament i aquest nom el teníem els més petits per tancar el cicle. També hi havia altres noms: enciclopèdies (els més grans del poble, o sigui, la saviesa de la vellesa), llibres, compàs, retoladors, pupitres, llapis i les pissarres, que eren les mestres. De mestres en van venir moltes, les de fa molt temps i les d’ara i les de d’altres escoles rurals. A més a sobre les taules hi havia unes decoracions molt xules que estaven fetes amb material escolar reciclat.

I, sabeu qui feia de cambrers i cambreres? Doncs tothom! Era com un joc, la Marta, la nostra mestra, pujava damunt l’escenari tota decidida, agafava el micro i deia, per exemple: – plumilles i pissarres, a recollir els plats de l’amanida! I tots ens aixecàvem i, … a recollir! De cop sonava una música que la posava el Ramon del Boixet, i havíem d’estar atents per si deien el nostre nom i havíem de fer de cambrers. Ho vam fer molt bé i ens va agradar molt. Va ser divertit.

Al local hi van muntar l’exposició de fotografies de totes els anys i ens veiem de petits i també veiem els que ara són pares i mares quan eren petits i feia molta gràcia. I també ens agradava veure els que ara són avis i àvies molt grans quan també anaven a l’escola de Llobera i aquestes fotos eren en blanc i negre. I una altra exposició era d’objectes antics que es feien servir a l’escola d’abans. I en un raconet hi van fer un “fotocall” amb un pupitre, un mapa, una bola del món i un plomí perquè et poguessis fer una foto com les que es feien abans.

Creiem que tothom qui va venir va gaudir de la festa i dels retrobaments. A la tarda, una mica de música d’un acordió i una guitarra ens va anar acompanyant. Però havia arribat l’hora de marxar i, encara que fos una mica trist, vam veure que tothom se’n va anar amb un somriure immens a la cara. Ens emportàvem un gran record d’aquest dia.

Que sapigueu que els què hem escrit aquest text no som periodistes, sinó els tres alumnes més grans de l’escola i una mestra i ens ha agradat ser els escollits. Esperem que us agradi els nostre article.

Blas, Alai i Marc

Novembre 2024