El passat 23 d’abril es va celebrar el concurs literari de Sant Jordi a l’institut Torreforta. Com cada any, alumnes d’ESO i Batxillerat van participar en els apartats de prosa i poesia. Des del departament de català, de tots els textos que van presentar-se, n’hem escollit quatre. Aquests són: Asmae Chodna, guanyadora de prosa de 3r d’ESO, Mohamed Lokbi, guanyador de prosa de 4t d’ESO, Ariadna Carrillo, guanyadora de prosa de 1r de BAT i Erik Astorga guanyador de poesia de 1r de BAT. A tots ells, enhorabona!
Injústicia (Asmae Chodna)
Que passaria si realment al final de la nostra vida fóssim jutjats? Si al final de tot això ens recordessin que hem fet bé i que hem fet malament? I si realment al final intenten ensenyar-nos la realitat de la nostra persona? La realitat natural i tancada de l’ésser humà, algú que mai no havíem conegut, un ”jo” egoista, un ”jo” que és capaç d’atacar-te només per viure, però atacar està malament, aniria a l’infern, però si t’ataco per defensar a qui estimo, encara està malament? Si ataco perquè soc covard i tinc por, encara està malament? Si he crescut sent atacat, discriminat, odiat, això és la meva culpa? He d’anar a caure a un fons negre solament perquè m’han obligat a creure que atacar està bé? Si moro per no atacar, soc un gallina, sense força, sense poder, un bo per res i miserable, però si ataco, soc mala persona, un assassí, un mesquí... Llavors, que he de fer?
———————————————————————————————————
Créixer en aquella ciutat, on ser lleig o bonic et posava en un lloc o un altre, on el teu físic era més important inclús que els diners, va ser de les pitjors coses que podrien haver-me succeït. Una família descomposta, amb un pare desaparegut i una mare inestable, ningú que cuidi la meva higiene ni la meva fam en els meus primers anys de vida i la meva infància, no van fer més que crear una criatura petita, prima i pobre com l’última fulla caiguda d’una freda tardor. Jo no era més que un mosquit, a qui ningú podria acceptar ”que fa aquest mocós aquí?”, sentia dir diàriament, aquella gent ben vestida, amb olor a flors de primavera i pentinats nets, semblaven una il·lusió enmig d’un desert, mentre que jo només demanava qui em donés un got de llet. Si més no, vaig veurem obligat a aprendre a utilitzar, ganivets, catanes, espases, qualsevol cosa per tal de defendrem, tant dels maleïts éssers humans, com de les bestioles agressives del bosc, encara que quasi ja no els diferenciava.
Haver de viure tot això perquè, al final d’aquest camuflat infern, només acabes mort en mans d’un suposat heroi per als altres, clarament, qui era l’animal brut i agressiu era jo.
Com detestava a aquell home, aquell que deia ser l’única raó per la qual vivia, com m’hauria agradat dir-li que abans de viure amb ell hauria preferit morir, pensant que li ho devia tot, el meu aire, el meu cos, la meva dignitat. Qui va decidir que pel fet de ser ofre ell devia ocupar un lloc en la meva afortunada existència, ja no penso en aquells crits, cops, humiliacions, la meva pell és gruixuda i insensible, més, ara soc una persona nova, potser en el meu interior encara existeix una llum que reflecteix un nen amb ganes de viure i jugar, una ànima perduda que no vol anar-se’n encara. Però cada nit apareix aquell monstre, aquella veu, aquell rostre, aquelles intencions, encara m’atormenta, i m’obliga a ser com ell, perquè segons jo això és el correcte. Si jo ordeno, tu obeeixes, si jo parlo, tu calles, si jo arribo, tu t’agenolles, així funciona, així m’ho han ensenyat, llavors, perquè no em sento ple? Perquè encara tinc un forat en el cor? Perquè encara tinc por? Per a tu, no vaig ser més que un miserable, un objecte o la teva joguina preferida, però per als que no coneixen aquesta història, només soc un dimoni que va acabar embrutant les seves mans amb la sang d’un bon home que es feia càrrec d’un xiquet desolat.
Tot va passar tan de pressa aquella tarda, tan ràpid que m’agradaria dir que no recordo que va succeir realment, però estaria mentint, aquell accident es va quedar gravat en la meva memòria, i per si no fos prou, en la meva pell. El meu rostre, deteriorat i arruïnat, ja no semblava el d’una nena petita i innocent, allò que veia reflectit al mirall, ja no era humà, era un fenomen sortit de l’obscuritat més profunda que algú podria conèixer. Tot el món feia rumors, inventaven i creaven històries sobre mi, molts deien que havia sortit de l’experiment d’algun boig, com m’hauria agradat ser una creació, perquè mínimament podria dir que soc una obra d’art, i que potser, algú em consideraria especial, però no soc més que una alimanya, rebutjada per nens, joves i adults. L’única cosa que desitjava era ser normal, bonica com les altres, agradable, així i tot, no importa com ho intentés o quantes vegades, la gent sempre fuig quan mira arribar un monstre. Vaig haver de viure amb això, cobrint el meu rostre amb una màscara, i amagant-me del mal de fora, però que aniria a fer jo sola en un món tan immens? No m’ho vaig preguntar, perquè la meva resposta ja era ben clara, morir.
———————————————————————————————————
Finalment, em pregunto, que està bé? Què està malament? Per què el món acaba fent mal a la gent que menys s’ho mereix? Potser perquè en la seva anterior vida ells van ser els dolents, o simplement perquè els hi ha tocat, perquè el destí ho ha decidit així, penso, quina injustícia. Patir, plorar, penedir-te, pensar que tu ets el problema, i finalment morir sense saber què és la bondat, que és conèixer un bon cor, o uns ulls que no et miren amb menyspreu, potser aquest és el càstig més gran que algú pot tenir, o potser després, en el més enllà o en altra vida ens esperen coses pitjors, llavors per a què viure? Em torno a preguntar…
La complexitat de les inseguretats (MOHAMED LOKBI)
Un dia, Dídac, un noi de grans dimensions, barba de dos dies i amb una veu que turmentava, passejava pel carrer, escoltant música (una cançó actual un pel sentimental) quan, de sobte, es va desconcentrar de la música i va mirar als voltants. Es va adonar que, a mesura que avançava, la gent s’apartava del seu costat s’apartava. Es va preguntar, “tanta por dono?”. Va decidir agafar el cotxe per treure’s l’ansietat de sobre i conduir fins a la platja d’un poble marítim, on es va asseure a les roques i es va posar a pensar en allò que per a ell eren les seves imperfeccions.
Pensava en el seu cos, i es repetia “Tantes imperfeccions tinc?”. Es va posar a tremolar i va començar a plorar, es mirava les mans,i de tant en tant, aixecava la vista i mirava cap al mar. Va pensar “De què serveixo en aquesta vida?”, es va aixecar i va començar a caminar fins a la vora de la roca més alta. Es va quedar dret mentre mirava l’aigua. Els seus pensaments l’abocaven al suïcidi, però el seu cor, no. Es va girar per comprovar que ningú no el veiés i va veure que hi havia una noia de la seva edat, fent el mateix que ell. Encara que ell tingués uns pensaments propis molt negatius, no suportava veure com ho feia una altra persona. Va anar corrent per intentar parar a la noia mentre li cridava que no ho fes. Ella es va girar, ho va veure, es va espantar i es va posar en una posició per saltar, ell li cridava més fort i corria més de pressa fins que va arribar al seu costat. Ella anava a saltar quan ell es va llançar damunt d’ella per aturar-la, creant una escena romàntica, caient damunt d’ella a dos centímetres de la seva boca.
Es van quedar mirant embadalits, fins que van passar uns segons i el jove va agitar el cap. Es van aixecar tots dos encara sense dir ni una sola paraula, ella va anar ràpid a seure en una roca mentre tremolava, Dídac la va seguir i es va asseure al seu costat. La noia es va posar les mans als ulls i va començar a plorar. Mentre ell li parlava sense que ella li contestés, va continuar plorant. Finalment, Dídac es va aixecar i va anar a comprar-li una ampolla d’aigua. En tornar la jove no hi era, i el seu primer pensament va ser que no sabia ni com es deia, ni tenia el seu número, ni res per contactar-hi. Va començar a córrer buscant-la, però no hi havia ni rastre de la trista adolescent. Va passar molta estona, es va fer de nit, es va cansar de buscar i va anar a seure on eren tots dos. Va veure el mar, se li va canviar la cara a molt trist i se’n va anar corrents a veure si s’havia suïcidat. No va veure res, es va preocupar encara més pensant que potser se l’havia emportat la marea. Va començar a plorar com mai, es va veure incapaç de fer res i es va estirar cap amunt mirant les estrelles, penedit-se més de la seva vida, però va pensar que no podia morir sense una resposta al que havia passat.
Es va aixecar amb moltes forces, va agafar l’ampolla d’aigua i es va prometre no perdre-la fins a tenir una resposta i poder-la-hi donar o, si ella no era viva, llençar-la al mateix lloc on s’hagués suïcidat. El primer que va fer va ser buscar un hotel proper, però no va trobar res, tots eren molt lluny, encara que hi havia un motel al camí d’una autovia. Va entrar amb el cotxe al pàrquing del motel. Va pensar que aquest estava abandonat, ja que no hi havia ni un sol cotxe, però al moment va descartar la idea, va baixar i va anar a buscar el conserge. Va trobar una senyora, d’uns vuitanta anys, ella el mirava malfiant-se, però ell es va acostar i van començar a parlar.
Dídac: Hola?
Dependenta: Què vol, jove?
Dídac: Ha vist una noia més o menys d’ 1,70 amb cabells negres?
Dependenta: Deixi de fer broma, jove, si vol allotjar-se prengui la clau, però deixi’m en pau.
Dídac: (Es queda mirant la clau i li diu després d’uns segons de silenci) Bé, gràcies suposo…
Ella el va mirar amb menyspreu, però ell no va voler dir-li res, va estrènyer la clau i va anar cap a l’habitació mentre observava al seu voltant preocupat. Va arribar a l’habitació i va anar a obrir-la, però va haver de fer força perquè estava travada. Quan finalment va poder obrir, es va trobar amb una habitació que aparentava haver allotjat una família fins feia poc, ja que hi havia joguines i algun llibre d’universitat, tot molt mal cuidat. Va deixar l’ampolla i la clau damunt la taula i se’n va anar al bany per dutxar-se. Es va treure la roba i, un cop despullat, es va mirar al mirall detingudament, veient que li havien sortit moltes ulleres, pel fet que feia tot el dia que plorava. Es va rentar la cara i ,quan es va treure les mans, es va quedar impactat, ja que va veure la noia de les roques darrere seu, es va girar ràpidament i ella va desaparèixer. Ell va pensar que era producte de la seva imaginació i se’n va anar a dutxar.
En acabar va voler sortir a desconnectar en un banc que va veure al costat del pàrquing. Va sortir i feia força vent, llavors es va arronsar, apretant-se la jaqueta, i va seguir el seu camí. Va seure encongit i, mentre mirava endavant, es va abstreure en els seus pensaments, fins que de sobte va percebre una veu d’algú cridant-li, però no ho va escoltar amb claredat fins a la tercera crida. Es va girar espantat i va veure un home amb els cabells llargs, que li va transmetre molt bones sensacions. L’home se li va acostar i es va asseure al costat.
Home: Hola, per què ets aquí?
Dídac: Estava buscant una noia i al final m’he quedat aquí a dormir.
Home: Com és la jove que busques?
Dídac: Mesura més o menys 1,70 i té els cabells negres.
Home: Oh no! I anava vestida de blanc?
Dídac: Sí.
Home: Hi has interactuat?
Dídac: Interactuar? La vaig veure a les roques de la platja del costat, es va intentar suïcidar i jo li ho vaig impedir, després vaig anar a comprar-li aigua i va desaparèixer.
Home: Encaixa perfectament amb la història, jove, la noia que vas veure no existeix… Hi ha una llegenda en aquest poble sobre la dona que expliques haver vist, i es diu que la dona s’enamora del jove que se sentís com ella.
Dídac: No crec que sigui això, si no, quan l’hagués tocat, l’hauria traspassat.
Home: Diuen que si te la trobes la començaràs a veure cada dia.
Dídac: (Badalla i diu…) No crec la veritat, però me n’aniré a la meva habitació, que ja tinc son.
Home: Bona nit i molta sort.
(Se’n va anar a dormir)
L’endemà es desperta, torna la clau, agafa el cotxe i va a un restaurant a esmorzar. Quan acaba, va a les roques i s’asseu al mateix lloc. Es posa les mans a la cara i quan les treu s’adona que hi ha algú al seu costat. En girar-se s’adona que és ella. Comença a parlar-li i a donar-li tocs perquè li parli, ella es gira i li diu:
Ella: Digues-me…
Dídac: Necessites ajuda? Com et dius? Per què te’n vas anar ahir?
Ella: Acompanya’m i t’explico.
Dídac: Què t’acompanyi on?
Ella: Vine…
(La jove s’acosta al precipici on es vol tirar.)
Dídac: (Li agafa de la mà i li diu) No ho facis.
Ella: Si busques una resposta vine amb mi.
(La noia es llença del precipici)
Dídac: (cridant) Noo!
Es queda mirant, es posa a plorar, i com que no veu una altra opció, pensa “No hi ha ningú que m’entengui en aquest món; no obstant això, ella sí que ho fa”. Treu l’ampolla que tant valor tenia per a ell, seguidament s’aixeca i es llença darrere seu.
De sobte s’escolta… “Fill, fill, fill”, i quan es desperta, veu la seva mare, i l’abraça com mai. A ell se li surten les llàgrimes i la seva mare no entén res.
FINAL…
– Les parts subratllades són pensaments que tots els joves tenim, i el text es basa en què sempre busquem una persona que ens pugui entendre, i podem fer fins i tot ximpleries per elles-.
Voler saber de tu (ARIADNA CARRILLO)
Una mirada en un càmping, girant-me en passar per davant per tornar a trobar-me amb la teva mirada a mi. Això en va tenir prou per voler saber de tu, temps més tard, ens vam tornar a trobar al mateix lloc, me’n recordo com em vas trucar amb el dit mentre estava a la piscina, me’n recordo de com em fixava en quina part estaves per anar i que em veiessis, recordo ficar-me a la piscina congelada només per cridar la teva atenció, creuar el pont una i mil vegades per veure’t, ens recordo als dos estirats a l’hamaca, el malament que et quedaven les meves ulleres i el bonic que va ser quan vas jugar amb aquell nen que estava sol. Recordo els nervis en trobar-nos davant d’infermeria, també els nervis de voler i no saber. Va passar el que quedava d’any, anàvem parlant, però la meva vida es va complicar, no ens vam tornar a veure fins al Març, on et vaig ensenyar un llac cutre i et vaig fer un tour per les zones perilloses del meu barri. Amb només això, amb el que m’has deixat conèixer de tu, puc dir que mai em cansaria de seguir coneixent-te, de seguir escoltant-te explicar com vas rebentar el teu cotxe amb les línies vermelles lletges que no t’agradaven gens, de seguir veient els vídeos dels teus gossos, d’escoltar-te parlar dels teus gustos, tant que t’encanta el KitKat però prefereixes les llaminadures àcides, d’escoltar les teves pors, les teves experiències i els èxits. Me’n recordo del nom dels teus gossos, de com et vaig haver d’indicar com arribar a Tarragona, de com te’n vas anar més tard per quedar-te una estona més amb mi, de quan et vacil·lava i t’enfadaves de broma, de la teva mà gegant comparada amb la meva , les teves abraçades on em quedaria hores. Vas arribar sense esperar-ho, amb un missatge sense menys ni més, i ara no vull que te’n vagis. Quan vaig sentir el teu riure sincronitzat al costat del meu vaig saber que era allà on volia estar, quan no em vas jutjar, quan em vas sentir, quan vas guardar la meva goma del cabell a la teva habitació per no perdre-la, quan vas començar a fer servir el nostre cor als chats de Whatsapp . M’encantes tot tu, em fas sentir segura, em fas ser valent, voler afrontar les meves pors per tu, perquè vull lluitar i donar-te el millor de mi, vull ensenyar-te el bonic de la vida i que m’ensenyis el bonic de viure, vull que no tinguis por de res amb mi, ni tan sols a perdre’m, perquè t’asseguro que em quedaria al teu costat estiguessis a prop o lluny, en els moments bons, en els dolents i en els pitjors, i en tot el que tu em permetessis estar.
Desideràtum (ERIK ASTORGA)
I baixaré de l’autobús, nerviós,
cordant-me els botons de la jaqueta
i pentinant-me bruscament,
assecant-me la suor de les mans al pantaló.
Els ulls s’avançaran al peu dret
que et buscaran entre tants cors freds
fins trobar la teva guspira,
la claror entre un mar de núvols.
I somriuré, però tu no em veuràs pas,
estaràs submergida en un incessant
mar de preguntes seques i aspres,
abaixant la teva mirada als passos
violents dels que abrevien.
I aixecaràs el cap tot d’una,
i aguantaràs la respiració mentre
claves els teus pensaments a la meva
pupil·la, que poruga s’amagarà
entre els tragins d’aquells estranys,
mig adormida.
I et sentiré, escoltaré com soltes l’aire
i respires, calmosa, i tranquil, m’aproparé.
Veuré el meu braç fregar la teva espatlla,
sense saber ben bé on arribarà tanta innocència.
Totes aquelles preguntes es desfaran,
i ens quedarem sols, sense ningú que senti
el nostre silenci etern i pesat.
Em somriuràs durant un instant precís,
i bolcaràs la teva mirada al reflex
de la porta d’un antic pis, et miraràs,
t’arreglaràs els cabells, t’acomodaràs
la dessuadora violeta i els pantalons texans.
I jo darrere l’espectacle
giraré envers la carretera i veuré
l’autobús marxar, fugir de tanta ràbia,
de tantes ganes, de tant deliri, de tanta ànsia,
somni, ambició, fantasia, il·lusió i anhel.
Em recolzaré en un fanal rovellat amb cartells
esgarrapats pel vent que els agita,
i abaixaré els ulls al teu peu, tremolós
que colpeja la vorera a ritme compassat,
i em miraràs, molt fixament, massa,
però jo ja no hi seré, m’hauré enfonsat
en la penúria, en la mandra de l’esperar,
i no et veuré, no veuré com m’abraces
i recolzes la teva barbeta a la meva espatlla,
no veuré com els teus cabells adornen
el meu pit famèlic i la meva esquena,
no ho veuré, no.
