Roger Sempere Roig ens parla de la Montserrat Roig

Font: Entrevista a El Periódico / Gemma Tramullas

Quan es compleixen 25 anys de la prematura mort de l’enyorada escriptora i periodista Montserrat Roig, el seu fill gran accedeix a tornar als carrers del barri barceloní de la Dreta de l’Eixample on va transcórrer la seva infància per esbossar un retrat domèstic de la seva mare.

–En l’emocionant homenatge que l’Associació de Dones Periodistes va fer a la seva mare el dia 13 no hi cabia ni una agulla. Montserrat Roig té força perquè el seu pensament és actual i necessari.

– El món no ha canviat tant: hi ha guerres, violència contra les dones, no hi ha paritat… Crec que ara treballaria sobretot en el tema dels refugiats.

–Vostè no va fer bandera de ser el seu fill.

– No, i si ara ho faig és perquè s’ho mereix, perquè no hi és i perquè contribuir al seu record és una cosa que puc fer per ella.

–És llicenciat en Físiques i professor de Matemàtiques. S’assembla poc a la seva mare.

– No m’hi assemblo gaire, no. Recordo que un dia em va preguntar: «¿Com pots estudiar una cosa tan àrida?». I jo li vaig respondre: «A mi les mates em poden emocionar igual que una poesia. Són senzilles, elegants i tenen bellesa». Però ella no ho entenia.

–¿En què diria que s’assemblaven?

– En la ironia; a tots dos ens agradava provocar. Tot i ser un gran lector un dia li vaig preguntar: «¿Vols dir que llegir serveix per a alguna cosa? Total, acabarem tots a la cua de l’atur…».

–¿I ella què li va contestar?

– «Probablement, però si portes un llibre a la mà la cua se’t farà més curta».

–¡Genial! Però créixer amb una personalitat tan aclaparadora no és fàcil.

– No, però aprens a discutir de tot. Ella mai imposava res.

–Tenia un ritme de treball brutal: 40 llibres en 45 anys, més els articles diaris.

– Es tancava a escriure cada matí, set dies a la setmana, fos hivern o estiu. El meu germà petit [Jordi] i jo estàvem ben entrenats i ens en anàvem a jugar amb la meva àvia. El cap de setmana comentàvem les notícies a l’hora d’esmorzar i a vegades ens demanava idees o titulars per als seus articles [entre 1985 i 1988 va escriure la sèrie diària Melindros a EL PERIÓDICO].

–¿La doble dedicació a la seva vocació literària i a la maternitat li creava conflictes?

– Sí, se sentia una mica culpable i al mateix temps es rebel·lava contra aquest sentiment. Un home amb una feina d’aquesta mena no sent culpabilitat per no estar a casa, en canvi una dona se sent culpable per no arribar a tot. És molt injust.

–¿A vostè l’afectaven les seves absències?

– He tingut sort, tenia una tribu familiar molt àmplia i molta afinitat amb els avis. Quan jo tenia 3 anys ella se’n va anar de lectora a Bristol i em vaig quedar amb l’àvia, i quan en tenia14 va marxar a un curs a Glasgow. Aquella vegada no em va agradar, però després anàvem de vacances tres mesos.

–L’àvia Albina Francitorra va ser el puntal.

– Era una dona molt avançada. Abans de casar-se escrivia i participava en debats polítics sobre catalanisme i dones. Va tenir 7 fills (dels quals 5 van morir) i amb 60 anys va estudiar Filologia. Tenien converses molt profundes amb la meva mare i va ser una gran influència.

–Montserrat Roig tenia 45 anys quan va morir i vostè 21. ¿Quina imatge en té gravada?

– N’hi ha una que m’emociona molt. Era l’estiu de 1991 i estàvem amb la meva tia Glòria a Menorca. Elles dues eren molt còmplices i pallasses. Un dia vam anar tots junts a la platja. El cotxe anava ple a vessar amb para-sols, gorres, tovalloles… i el desembarcament va ser molt còmic. Llavors ja sabíem que la seva malaltia no pintava bé, però va ser un dia molt divertit. Ella era així.