Compartim el text-discurs que l’Aina Prats Tapias i el Jordi Riera Toro van llegir als assistents a la festa de graduació de l’alumnat de segon de batxillerat:
Primer dia d’institut… Tens 11, 12 anys i estàs en aquella fase de plena pubertat que fa que tinguis les hormones ben revolucionades. Tens por, però alhora estàs intrigat per tot el que vindrà: nous amics, nous professors, exàmens, noves assignatures, un nou estil de vida… Sembla mentida però, de mica en mica, ja vas encaminant el teu futur cap una direcció (a vegades sense saber-ho). El pati sembla guai, però tampoc és gran cosa. Ostres! Però quan veus la cantina ja t’emociones. I en veure que tens una taquilla per a tu solet… Sí que és cert que quan vas pel passadís i et trobes amb algú més gran de batxillerat, imposa, però tu fas com si no els veiessis i segueixes el teu camí per no sentir-te gaire observat. Malgrat tot, de sobte ja fas 2n d’ESO, 3r d’ESO (sí, aquells cursos que ens semblaven inacabables, aquells en els quals amb estudiar el dia abans ja ens era suficient). I ja no parlem de 4t d’ESO… Intercanvi amb els alemanys i viatge a Lisboa. ¡El que ens espera! Un Portugal increïble amb l’Àngels, el Joan Terrassa, el Jesús i la Marisol, ple de farra, amor, bogeria, somriures, plors i sentiments. No podrem oblidar mai tampoc el conegut #TERREMOTOMAREMATOTSUNAMI i la nostra estimada guia Paula. També, una Alemanya espectacular amb el Javier, l’Isidre i els companys alemanys, on aprenem que allò sí que és passar fred i no entendre res quan et parlen. Cal remarcar alhora, el festival de curtmetratges i tots els projectes que anem fent, activitats que ens ajuden a conèixer nova gent i que, a més, reforcen els vincles que ja havíem creat anteriorment. Ja no parlem de les anècdotes dins les aules… Les que recordarem ja sigui perquè un professor s’ha passat la classe explicant tota la seva vida, o perquè algú ha hagut de marxar a plorar al lavabo i les seves amigues i amics han anat rere seu, o perquè entre alumnes ens hem fet un fart de riure.
Sense donar-nos compte ja arribem al batxillerat, el gran dimoni de tot el sistema educatiu. Sort que ens queda l’estada lingüística a Norwich i el viatge a París. Ah! I les festes de cada cap de setmana que no fallen per a alguns… Tot i això, el primer dia no pares de sentir repetidament les paraules: TR i selectivitat (quina tortura…). Però, primer de batxillerat sembla cinquè d’ESO, acceptable. Anirem fent el gandul, posant-nos les piles per dissimular una mica. Bé, el TR, no corre pressa… Però, es que segon… La gran batacada. Ara sí que hem de donar el màxim de nosaltres. Necessitem entrar a la universitat i la carrera que realment desitgem. Ens llancem també al nou món que ens espera?
Abans, però, m’agradaria destacar certs aspectes… Actualment som unes seixanta persones al curs, però al llarg de tots aquests anys n’hi han passat moltes més. Gent que ha marxat a altres escoles, que ha deixat els estudis per motius personals, gent que ha arribat nova i l’hem acollida amb tota la nostra gratitud, gent que ja no hi és… Gràcies a això ens hem anat nodrint d’ànimes i mil tipus de personalitats diferents que han anat confluint dins nostre per crear la persona que ara som. El nostre curs segurament no és el més unit de tots, però sí que és veritat que es caracteritza per un respecte mutu, per la generositat, per l’estima, per l’empatia, per les ganes de superar-se cada dia més, per l’esforç… Tot el que hem arribat a fer és gràcies a això, al suport i als lligams que s’han generat. Arribar fins aquí potser no és tan complicat com sembla, però requereix una petita empenta i rigor.
Ara arriba el món adult, el món de les responsabilitats. Llibertat, però una mica de por, no? Se suposa que ara sí que sabem que volem ser i cap a on volem anar, però algú té clar quin tipus de persona vol arribar a ser? És complicat. Però, de ben segur, que d’aquí sortiran grans enginyeres i enginyers, mestres, científiques i científics, metgesses i metges, músiques i músics, escriptores i escriptors, advocades i advocats, informàtics i informàtiques, empresàries i empresaris, i tot el que us proposeu. Les nostres famílies i amics sempre estaran allà, com ho han fet fins ara suportant els nostres nervis, angoixes, il·lusions i les nostres edat del “pavo”. Els professors… Bé, sempre hi haurà algun que recordarà aquelles classes amb tu, converses als despatxos, les reclamades de nota, els plors, les xerrades profundes, i potser alguna que altra bronca.
Així doncs, moltes gràcies al professorat, al director, a les conserges, a l’equip de neteja, a l’equip docent i tots els altres membres de l’institut. Però, també gràcies a les mares, pares, àvies, avis, tietes, tiets, germanes, germans per donar-nos suport. I, finalment, gràcies a les companyes i companys del curs, per tots aquests anys. La història no s’acaba aquí, sinó que comença. Sort i fins aviat. Us deixo amb en Jordi.
Bona nit a tothom. No m’entretindré gaire perquè tanquem aviat, però no voldríem que s’acabés aquesta festa sense dir unes paraules en nom de tot l’alumnat de batxillerat.
D’entrada, dues frases que a mi m’han marcat durant aquesta etapa:
– No esperis l’ocasió, ves a buscar-la.
– Un desig no canvia res, una decisió ho canvia tot.Les he triat perquè crec que reflecteixen els moments viscuts durant aquests dos anys, que han implicat prendre moltes decisions fins arribar on som ara. Tenim motius per estar orgullosos d’haver arribat fins aquí. Mireu enrere i fixeu-vos en les repercussions que ha tingut cada decisió que heu pres. No és fàcil: prendre un camí també implica renunciar a fer-ne d’altres. Però us puc assegurar que a mi totes les cruïlles m’han servit per créixer, per avançar. I de moment he arribat aquí.
Ara fa set anys acabàvem una etapa en un altre centre per iniciar-ne una de nova a l’institut: alguns de nosaltres hi vam arribar en grup, d’altres, sols. I avui, 31 de maig, diem adéu a aquestes aules, al pati, al professorat, per endinsar-nos en un viatge encara més incert. No sé si estareu d’acord amb mi, però crec que no som una promoció qualsevol. Què ens fa especials? Doncs que cadascú ha fet les seves amistats i ha tingut el seu grup, ha trobat les persones amb qui compartir experiències, amb qui s’entenia millor. Ara bé, en aquells moments en què ens hem volgut reivindicar com a estudiants (si és que ens hi podem considerar, perquè amb la quantitat de vagues que hem arribat a fer…), ha estat en moments clau que hem anat tots a una; ja fos per abordar un tema important a classe o canviar una data d’examen. Entre nosaltres sempre hi ha hagut la certesa que, més enllà de les amistats, tothom podia comptar amb la resta de companys i companyes. Hi ha hagut fets que ens han ajudat a fer pinya, és clar: Can Dragó, Lisboa, la diada Sempre Joves, les cantades de Nadal… tot això quedarà gravat a la nostra memòria.
La persona que tinc aquí al costat, sis cursos enrere va ser la meva companya de taula. El nostre primer contacte va ser quan ella em va demanar una goma! A dia d’avui és una gran amiga, una de les persones amb qui tinc més confiança, i us puc assegurar que això no s’aconsegueix amb una setmana de curs.
Molts de vosaltres sabeu que el bàsquet és la meva passió: m’agrada jugar-hi i entrenar equips. Jo sempre els dic a les Infantils (qui no m’hagi sentit parlar d’elles, n’hagi vist una foto o un vídeo durant els darrers dos anys és que no sap res de la meva existència), sempre els dic que formen el millor equip del món pel simple motiu que és el meu equip, que tant les jugadores com els entrenadors som com som, i que som les millors amb el que sabem fer. Doncs bé, el mateix puc dir de la promoció amb qui he compartit aquesta etapa: jo no he triat els companys d’equip, però heu estat tots vosaltres i estic molt orgullós d’haver tingut aquesta oportunitat.
Tinguem-ho present d’ara endavant i sapiguem treure el millor de les persones amb qui ens trobarem en aquest nou camí que comencem.
Moltes gràcies.
