Memòria i homenatge a l’historiador i professor

Joan-Hilari Muñoz I Sebastià

Mn. Josep Alanyà I Roig

Canonge arxiver de la catedral de Tortosa

Director de l’Arxiu Històric Diocesà

La meva participació en aquest acte d’homenatge a Hilari Muñoz, avui 19 de març, festa litúrgica de sant Josep, a l’Institut Dertosa, és alhora personal, com a amic i col·laborador, i institucional, com a canonge arxiver, membre del Capítol Catedralici, director de l’Arxiu Històric del Bisbat de Tortosa, Delegat Diocesà adjunt del Patrimoni de l’Església i, com a tal, membre del Secretariat Interdiocesà per a la Conservació i Promoció de l’Art Sacre (SICPAS) de la Conferència Episcopal Tarraconense.

El que jo us diré ho faig en nom propi i de les institucions esmentades, que, quan es van assabentar de la mort de l’Hilari em van fer arribar el condol i el sentiment consternat, considerant, com tots els qui coneixíem i estimàvem l’Hilari, que la mort, massa aviat i de forma massa cruel, ens havia robat una bona persona, un amic preuat, un col·laborador generós i un historiador expert i savi.

Jo vaig saber de l’Hilari pels seus escrits incipients abans de conèixer-lo personalment. El vaig trobar per primera vegada, com no, a l’Arxiu Diocesà, on venia a fer recerca des del temps del meu antecessor el canonge Mn. Manuel Garcia Sancho, mort l’any 2001. Era l’any 2003. Jo acabava de jubilar-me de la càtedra de Filosofia a Barcelona i començava a servir l’Arxiu Diocesà com a director, nomenat pel bisbe Xavier Salinas, amb Mn. Joaquim Barberan de facultatiu, que, juntament amb l’Hilari, em van introduir en les seccions i documentació, molta i diversa, de l’Arxiu. L’Hilari coneixia bé l’arxiu i en sabia molt. Jo encara no. Però de la mà de la seva bonhomia, disponibilitat a treballar, expertesa, dedicació i bon fer, jo vaig poder arribar a dirigir tot allò que a l’inici no coneixia.

Quan, l’any 2011,vaig fer-me càrrec de l’Arxiu Capitular, succeint al canonge Salvador Ballester, l’Hilari, que s’havia familiaritzat amb els fons de l’arxiu quan era arxiver Mn. Garcia Sancho i havia estat puntal i ajudant eficaç de Mn. Ballester, tornà a ser per a mi bona orientació i guia, col·laborador generós en el servei als investigadors i en la recerca documental.

Treballador incansable, principalment ell sol i en alguns casos en col·laboració, sembrava per arreu articles ben armats i documentats en les revistes locals, comarcals i nacionals de prestigi reconegut dins el Principat, a Espanya i a l’estranger. D’ell sol, he pogut comptar 57 articles; de col·laboració en obres col·lectives, 4. I de llibres, 43, dels quals 7 en col·laboració amb altres historiadors. La Reial Societat Arqueològica de Tarragona, de la qual l’Hilari era soci, ha dit post mortem que “el seu nom figurava ja des de feia molt de temps entre els grans historiadors de Tortosa i la seva comarca. En són prova un estol inacabable de publicacions: llibres i articles repartits en les més variades revistes científiques de les terres ebrenques i castellonenques, com també en el Butlletí Arqueològic”.

Amic fidel, excel·lent en bonhomia i tracte afable, apassionat en les converses d’art, història i arxius, treballador incansable, l’Hilari estava dotat d’un olfacte singular per a descobrir en pergamins i papers antics, encara no desbrossats, aquella notícia important, aquella dada curiosa que li permetia armar una conferència, un article o un llibre sucós i interessant. Era tanta l’avidesa de descobrir i de publicar, com si li hagués de faltar el temps, cosa que ni ell ni jo ho pensàvem, però ja certament li faltava, que corria a publicar fins i tot a despeses pròpies els llibres que considerava importants i que volia posar a l’abast de tothom per enriquir la historiografia de la ciutat de Tortosa, de les nostres terres ebrenques i diocesanes, incloses les de més avall del riu Sènia.

Certament i llastimosa, la vida de l’historiador i professor Hilari, del meu amic i col·laborador, ha estat breu, massa breu, encara que, golafre de la Història, aprofitada i intensa. Donem la raó a Hipòcrates quan en els Aforismes ens diu Ars longa, vita brevis. I al savi de la Sagrada Escriptura, que sentencia: Consummatus in brevi, implevit tempora multa. La Parca ha estat cruel amb la seva persona, no deixant-li ni tan sols gaudir de la jubilació esperada, que es prometia fecunda;. cruel amb els fills i la família, amb nosaltres els seus amics i col·legues, amb els documents i arxius que ell freqüentava i consultava, amb la història de l’art, la història civil i religiosa, amb els seus monuments estimats, singularment la catedral de Santa Maria, que tan bé coneixia i meravellosament difonia i explicava.

Recordo, i no em marxarà de la memòria, el moment d’intimitat, en la solitud i silenci de l’Arxiu Capitular, en què em va manifestar, plorant, la mala notícia del càncer, que vaig voler endolcir, com solem fer quan això passa, amb paraules de coratge, amb ànims d’esperança, confiant que, en la gravetat del mal, podria guarir-lo la ciència. Però la Parca cruel tenia la sentència llançada. Des d’aquell precís instant, la gran labor de l’Hilari ja era acabada i tancada. En el poc temps de respir, que el mal i les proves mèdiques li deixaven, encara em pogué enviar, amb la generositat que li era pròpia, una documentació cabdal, que per a un llibre novell, que ara estic escrivint, a ell com a coautor un capítol li reservava. Aquest fou el darrer contacte personal que vàrem tenir l’Hilari i jo: un gest generós d’amic. Ja sobrava la paraula.

Ha estat la vida de l’Hilari dolorosament escapçada, molt fecunda i treballada; en la recerca, feliç; en la col·laboració, generosa; en la docència, apassionada. Vida pels altres gastada, que mereix aquest homenatge i tots aquells que la Ciutat li vulgui dedicar en justícia perquè de l’Hilari Muñoz se’n guardi perenne memòria, pagant-li després de mort el que s’ha guanyat en vida un gran mestre de la Història.