En aquest temps d’ànima il·lusionada,
quan l’hivern ens acull amb pas sincer,
fem nostre el cant que estima la paraula,
la nostra llengua, forta és de menester.

Som mestres —no d’escales ni medalles—,
sinó de passes lentes i mirades;
la nostra força no ve de cercles,
ve de l’aula viva i les paraules.

És per això que alcem la veu fervent:
l’ensenyament no admet cap regiment;
cap escola és més digna en cap moment,
cap docent val menys o més segons el vent.

El coneixement no força distàncies
ni sap de prestigis o aparadors;
el saber creix quan els humans escolten,
llavors tots lluïm els mateixos colors.

Aixequem, doncs, la veu amb optimisme,
com qui encén espelmes en la nit;
que innovar és creure en allò que fem,
car el saber és foc que no s’ha extingit.

Celebrem Nadal amb cor obert i ferm,
que el nostre camí siga claror:
un claustre que enlaira el català,
que educant fa que el món siga millor.

Bones festes i un any nou ple d’esperança!