NIT BLANCA
Es va passar la meitat de la nit esperant que aquell so parés.
Era una respiració humida, canina, càlida; animal, però sense ressemblar cap ésser viu que
conegués.
Feia pensar en pelatge mullat, en cossos fibrosos, en dents esgrogueïdes
En narius freds, en una llengua negra, en siluetes altes i immòbils, esperant
En ulls enormes i humits, grocs i de pupil·les diminutes, sense iris
Però era tan fosc… No es veia res.
No es veia res.
Encendre el llum? Qui, per l’amor de Déu, voldria fer una cosa tan gran, tan definitiva?
No volia veure allò que respirava
No ho volia veure
Les hores passaven i la respiració seguia, forta, molt forta
Ressemblant quasi uns grunyits inhumans
Per als quals es necessitaria una gola molt, molt gran
La seva imaginació no pot parar d’imaginar el propietari de la gola
Un ésser alt i flexible que sorgeix de la foscor
Que havia estat allí parat, dret, tota l’estona
I a la mínima que es distragués
Que s’adormís
El mataria
Què podia fer? Encendre el llum? O quedar-se en la foscor?
Les parpelles li pesaven…
EPÍLEG I:
I llavors la respiració per fi va parar, per fi, per fi.
Però es va adonar que no havia sigut una respiració. No exactament.
Aquell soroll aspirat i barbotejant havien sigut roncs.
I es va adonar que hauria sigut millor que el so hagués seguit.
Perquè ara, qui fos que havia estat dormint…
Acabava de despertar.

EPÍLEG II:
Va encendre el llum.