Benvolgut professorat,
Primer de tot vull dir-vos que aquests últims dies no són fàcils (per a ningú) pel tema que ens afecta tant a tots, el coronavirus o també conegut com a COVID-19. Aquesta situació d’emergència ha fet que cada un de nosaltres ens confinem a casa respectant el que va dir el president del govern d’Espanya i el president de la Generalitat de Catalunya. Aparentment, l’aïllament és l’única manera de combatre aquest virus. D’aquesta manera, ens en podrem sortir. És ben sabut que aquest brot epidèmic avança com la pólvora tot i que el que s’ha de fer és rentar-se adequadament les mans i no sortir al carrer, excepte si és urgent com fer la compra bàsica diària o anar a la farmàcia a buscar medicació. Així doncs, ja esteu al corrent del tema central d’aquest escrit amb la intenció d’explicar-vos tot el que estic sentint.
Malgrat veure aspectes negatius del que vivim, també n’hi ha de positius i es demostra amb accions i gestos solidaris. N’exposo uns quants: 1) l’aplaudiment del veïnatge com a agraïment cap a tot el personal sanitari i més col·lectius que presten serveis fonamentals amb el que està ocorrent. 2) Les persones voluntàries que ajuden les que viuen soles a casa seva. 2) I vosaltres, professorat. Us vull agrair a vosaltres, professorat, que us amoïneu per nosaltres. Us en dono les gràcies perquè sou un personal docent que voleu el millor per a nosaltres com a estudiants que som. Com que tenim unes circumstàncies desfavorables, més que mai és necessari un esforç constant i un treball a realitzar, a part d’un estudi diari. Per tant, l’organització és requerida per dur a terme les tasques encomanades i per fer una vida normal dins del que és possible. Alhora tinc la sensació que no sabré ben bé com organitzar-me tot i que tinc esperances que me’n sortiré.
En el meu cas, la notícia d’estar tancada a casa per evitar el contagi directe ha estat un nou món, ja que recentment m’he adonat que tinc por a afrontar la realitat vist que és preocupant. Com accepto que a partir d’ara no ens podem fer abraçades, fer petons i relacionar-nos cara a cara amb la gent important a la nostra vida? Soc conscient que coses tan simples que formaven part de la meva vida quotidiana s’han ajornat. Tinc clar que quan les pugui tornar a fer, no les evitaré. Intentaré aprofitar el meu dia a dia al màxim. Últimament m’ha servit per reflexionar sobre diversos temes i sobretot que hem de viure el present, ja que probablement no hi hagi un demà. També he de dir que el fet de tenir temps em resulta útil per incrementar la lectura, l’esport i l’escriptura. En definitiva, tinc molts moments per connectar amb mi mateixa així com per compartir-ho amb la família. Fins i tot he pres la decisió de no utilitzar Instagram per tal de desconnectar.
No obstant això, a la societat, l’epidèmia ha aportat conseqüències socials i principalment econòmiques perquè ens trobem davant d’una quarantena greu que ha deixat ja uns quants morts. Tanmateix existeix la possibilitat que segurament famílies per culpa de l’arribada del coronavirus tinguin problemes econòmics, amb tot el malestar que comporta. Continuant amb el que deia, bars, restaurants i cafeteries són un dels sectors que més en pateixen les conseqüències econòmiques. El sector turístic està inclòs perquè es veu repercutit d’una manera o altra. Un altre punt a tractar és el rol dels mitjans de comunicació juntament amb campanyes publicitàries que semblen pops ups a punt d’explotar. La seva funció és propagandística però personalment trobo que dia rere dia és massa pesat haver d’escoltar el mateix perquè la gent s’alarma més del que hauria de fer.
Per concloure aquesta carta, he de dir que es podrien haver donat altres mesures per aturar aquesta pandèmia. Fos com fos, ara és l’hora de fer front i actuar com cal a les mesures proposades per l’Estat espanyol. Tant se val si hi estem d’acord o no però al cap i a la fi són les nostres vides i la nostra salut que estan en risc. Mitjançant la consciència i la responsabilitat de cada individu podrem aconseguir recuperar-nos-en. No sé com acabarà tot plegat, però el que sí que sé és que cal ser optimista i tenir esperança, ja que és l’últim que es perd. D’aquí prové la moralitat del mite de la caixa de Pandora.
M’acomiado esperant que vosaltres i les vostres famílies estigueu bé.
Cordialment,
Marta Andreu Herrada
Vilanova i la Geltrú, 19 de març de 2020
Salutacions, Marta!
Moltes gràcies per compartir les teves vivències sobre la pandèmia del Covid-19 i el confinament obligat a què estem sotmesos.
M’agrada molt aquesta iniciativa de fer arribar cartes adreçades al professorat, perquè són un motiu genial per fer teràpia col·lectiva i poder expressar nosaltres també com ens sentim.
Avui m’has fet pensar, sobretot, en el tema de la proximitat i dels gestos amistosos cap a la gent que ens envolta; perquè a la meva família som molt de fer mil petons a tothom quan arribem a un lloc, mil petons més abans de marxar, o mil encaixades de mans i abraçades amb la gent propera, però amb qui fa cosa passar-se d’efusiu.
A un programa de televisió, he escoltat que els italians també són molt de contacte personal, proper, i que “per això estan com estan” (sic).
Ara resultarà que ser afectuós és un problema!
Personalment, més que anar a un concert, al teatre o al cinema; el que faré amb més il·lusió en sortir de la quarantena serà tornar a repartir petons i abraçades entre la gent que m’estimo. Amb més sincerat que mai, amb més carinyo que abans. No per compromís, ni protocol social; sinó de tot cor.
Tot i que, els primers dies que retornem a la normalitat, segur que preferiré fer el gest de xocar els peus o xocar el colze. Per si de cas…
Quant a les normes d’higiene que ens obliga a seguir la normativa actual, ho trobo una mica absurd que hagin de posar tant d’emfàsi quan són mesures que ja hauríem de tenir incorporades d’abans al nostre dia a dia: rentar-se les mans amb freqüència, tapar-se la boca en tossir, llançar els mocadors a la paperera i no al terra, quedar-se a casa si et trobes malament per tal de no contagiar res a la resta, etc.
Potser és cultural, potser és la llibertat mal entesa, potser és manca d’educació; però, sense haver d’anar més enllà del nostre institut…
– quanta gent surt dels lavabos sense rentar-se les mans amb aigua! (ara no tocarem el tema del sabó)
– quanta gent hem vist tossint amb la boca ben oberta i sense manies!
– quanta gent ha vingut a classe sabent que ens podien contagiar alguna dolència!
– etc.
Espero que tot allò que aprenem durant aquestos dies, joves i adults, ens serveixi per al futur. Per poder seguir repartint abraçades i petons, sense por de perjudicar a ningú!
Sort, salut i ànims!
Josep Parra