Els mals resultats de l’escola catalana

A principis de desembre es van fer públics els resultats de les proves PISA, unes proves que es fan cada tres anys a una mostra de l’alumnat de 15 anys d’una vuitantena de països. Les darreres proves, fetes el 2022, han donat a Catalunya els pitjors resultats de la història i ens situen entre els pitjors llocs de l’estat i dels països de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics), a l’altura de països com Turquia o el Vietnam, amb importants baixades respecte a les proves fetes fa 10 anys (cal tenir en compte que una baixada de 20 punts equival a un retrocés d’un curs escolar complet):

Els diferents agents educatius s’han afanyat a repartir responsabilitats:

• Segons el govern, una part del problema ha estat la pandèmia (però, com tothom sap, aquesta ha estat mundial) i una altra part són les pròpies proves PISA, ja que la mostra d’alumnat tenia massa representació d’alumnat immigrant.
• Segons els sindicats, les principals causes són la falta d’inversió per part de les administracions, que provoquen grups amb ràtios (nombre d’alumnes per grup) més altes, i una legislació inadequada.
• Pel que fa als analistes de les proves PISA, ho atribueixen a confondre la millora amb la innovació (la primera consisteix a fer petits canvis en el que ja s’està fent i, la segona, a voler fer grans revolucions o mètodes pedagògics pioners sense saber-los aplicar en un context concret), a estabilitzar docents sense revisar el model de la professió i a l’existència d’unes pràctiques excessivament individualitzades i amb poc treball en equip.
• Pel que fa als pedagogs, les causes estan en l’excés de càrrega burocràtica, la implantació de metodologies en les quals no creu el professorat, l’ús excessiu de les pantalles, la propagació d’una “equitativa mediocritat” (decidint que l’alumnat no suspèn sinó que no avança prou en lloc de parlar de falta de concentració i de treball).
• La premsa parla de legislació erràtica (moltes lleis en pocs anys), docents poc motivats i famílies sobre-protectores, de la desaparició dels deures a casa, etc.
• Les direccions dels centres ho relacionen amb la falta de recursos de personal (docent i de suport), les polítiques educatives erràtiques i no consensuades, les dificultats per poder actuar davant de les conductes disruptives d’una part de l’alumnat, la sobrecàrrega burocràtica als centres i la reducció d’hores de gestió i de coordinació.

En resum, una gran diversitat d’opinions a l’hora d’analitzar la situació (que deu tenir múltiples causes i responsabilitats repartides) però, al mateix temps, una gran coincidència en la falta d’autocrítica i en la diagnosi del problema: tothom creu que la culpa és dels altres…

(Kap – La Vanguardia)