Com cada any, els tutors de quart organitzen un viatge a la capital d’Itàlia per commemorar la fi de l’ESO i durant quatre dies submergir-nos en una de les ciutats amb més història i cultura del món.
El viatge comença el dia 7 a les 4:30 del matí el primer torn i a les 7:00 el segon, amb la sortida del bus cap a l’aeroport i acaba la nit del dia 11. Això planteja l’enigma de “Com se suposa que veurem la immensa ciutat en tan poc temps?”; la resposta és simple: explotant els nens amunt i avall amb guies privats, visites a museus prestigiosos, restaurants al gust i amb hotels de quatre estrelles…S’ha d’afegir que ens donaran dessuadores personalitzades. Quin escàndol!
Vaig començar a escriure aquesta entrada just abans del viatge i, encara que m’havia imaginat les caminades que ens farien fer i la possible dependència juvenil de la cafeïna per estar desperts, no estava del tot preparada. Els estudiants estaven dividits e
n dos grups, dels quals només els més matiners van arribar bé. Els altres, però, començaven amb bon peu: una de les maletes va ser accidentalment segrestada per un guiri americà, sumat a un retard d’enlairament de l’avió per problemes tècnics i acabat en l’abandonament del bus que els esperava un cop a la ciutat. Tot i així, van poder arribar a la preciosa ciutat de Roma i el primer que van fer és dinar en els reduït-menú-només-pizza-i-pasta-dona-gràcies restaurants trobats arreu, a les 16:30 de la tarda. Els altres, però, vam arribar de bon matí amb un sol fantàstic, de bon humor, amb ganes d’explorar la ciutat abans de dinar i el que més ens va sorprendre és veure tanta hospitalitat per part dels italians amb el sector femení. El nostre hotel, el Grand Hotel Olympic, estava situat a 10 minuts caminant del Vaticà, així que passar-hi per davant o travessar-lo era casi una obligació diària. El que no ho hauria d’haver sigut, són les caminates nocturnes abans esmentades que, després d’un llarg i esgotador dia, els profe
ssors s’il·luminaven i ens arrossegaven a fer uns quants quilòmetres de més. Però tot s’ha de dir, el cardio que fèiem compensava menjar tanta pasta i pizza i ens salvaven d’haver de tornar rodolant semblant una cinquantena de Bocche di Verità en massa.
Amb un itinerari tan complet amb sort teníem temps per descansar, i aprofitàvem aquests pocs minuts tirats en bancs, a la gespa de les runes, fent amics guiris o molestant els professors. Diguem que el viatge ens va proporcionar gran actitud d’excursionistes intrèpids…
Encara que vam a anar a llocs tan mítics com el Coliseu, la Fontana de Trevi o la Basilica di San Pietro in Vincoli, el que més em va cridar l’atenció van ser els Museus del Vaticà. Allà vam tenir una guía molt simpàtica que ens anava explicant les diferents obres exposades a les parets i la immensitat de cambres obertes al públic que oferien, cada una més bonica que l’altra. Contràriament allò que pensava, la Capella Sixtina no és el principal centre d’exposició, em vaig trobar mirant les parets i els sostres dels passadissos com una tonta incapaç de retenir tanta informació (la guia anava vomitant dades com una pàgina de google) i intentar relacionar-la amb el que veia. Sincerament, aquell esplendor d’art em va deixar un mal de cap important. Però en el millor sentit de l’expressió…
En conclusió, increïble viatge, millor companyia i insuperables dinars, espero que per a la següent promoció es repeteixi i tinguin tanta sort amb el professorat com nosaltres.
