1. Quants anys tens?
23 anys
2. Durant quins anys vas estudiar al INS Vilatzara?
Entre el 2005 i el 2011.
3. Quina carrera estàs estudiant?
Vaig estudiar Infermeria. Em vaig graduar l’any passat.
4. Com es va presentar l’oportunitat de viatjar a l’Àfrica? Quina va ser la teva primera impressió?
Just a l’acabar la carrera vaig començar a treballar. Estava en el lloc i en el servei “que sempre havia desitjat”. Però no era el moment. Volia conèixer més món, aprendre i créixer a nivell personal i professional. Marxar a l’Àfrica era un dels projectes que tenia en ment des de ben petita, i després de parlar amb una amiga que estava a Kenya fent d’infermera, vaig veure clar, que ja havia arribat el moment d’emprendre el viatge.
El primer que vaig pensar al posar un peu a Kampala (Uganda), va ser quin caos, i quina por. Em sentia insegura, en una ciutat plena de gent pel carrer, trànsit descontrolat, i milers d’ulls clavats en mi en cada pas que feia. Però aquesta por va desaparèixer de seguida, quan vaig apreciar una bellesa especial en tot allò que em rodejava. Era i és, màgic.
5. Quin és el moment que has gaudit més, del temps que portes a l’Àfrica?
Hi ha moltíssims moments per explicar, cap ni un de tots els que he viscut m’ha deixat indiferent. Però hi hagut una experiència que em va fer créixer a un altre nivell, tant en l’àmbit professional com en el personal. Durant la meva estància a Uganda he estat treballant al servei de ginecologia, en concret en la sala de parts i a quiròfan. Els meus
coneixements en aquest camp eren mínims, ja que a Espanya requereix tot un any d’estudi i un examen a nivell nacional el fet de poder exercir com a matrona. Tot i així, vaig voler aprofitar l’oportunitat que se’m presentava.
El fet de que naixés un nadó, malauradament sense vida, i que em toqués re-animarlo, i que poc a poc tornés a agafar aire, començant a respirar per primer cop, em va transmetre una sensació de renéixer, de veure com s’aferrava a la vida, que crec que mai podré descriure amb paraules.
He aprés que encara que la situació sigui difícil acompanyada d’un entorn i unes condicions desfavorables també, sempre hi ha alguna cosa per fer (i això es aplicable a milers d’àmbits), que l’estrès i la desesperació ens poden ajudar a sortir endavant, que no podem conformar-nos i deixar-ho estar (i això te una explicació ja que tots els treballadors locals donaven el cas per perdut, ja que és una situació que viuen a diari), perquè amb pocs segons si actues, tens l’oportunitat de poder veure un gir inesperat, s’ha d’intentar i lluitar tot i que els resultats no sempre siguin els esperats.
Aprenc de cada oportunitat que se’m presenta per fer-ho, i en general, Àfrica et permet veure i sentir el mític “carpe diem”. Aprecies la vida, com un regal, que potser l’endemà ja no el tindràs.
6. Quin és el record que guardis amb més carinyo de l’INS Vilatzara?
Ui, moltíssims! Recordar-los sempre ens treu un somriure. Des de l’esquiada de 4rt, el viatge a Itàlia, Barruera… I sense anar molt més enllà, a les classes mateix ens ho passàvem genial. Crec que els “atacs de riure” que he tingut en aquelles aules encara no els he pogut superar. Vam fer molta pinya amb els de la classe així que, apart de companys de classe, érem amics i amb la majoria encara ho seguim sent.
Maria Escolà
