|
TIM
Però no tot estava bé: un món dormit havia despertat. Mary tenia bones raons per donar gràcies perquè Ron ja no fos el d’abans. Com estaven les coses, el festiu bon humor que havia tornat a formar part de les relacions entre ella la satisfeia i no pretenia més. Mary era l’única que comprenia que Tim patia. Ella el mirava i es trovaba amb els seua àvids enutjats ulls posats en ella una dotzena de vagades al dia, i quan el sorprenia mirant-la així, ell abandonava l’habitació immediatament, amb una expressió culpable i confusa. Per què havien de canvier les coses? Es preguntava; per què una cosa perfecta no podia seguir sent perfecte? Perquè som éssers humans, li contestava la seva raó, perquè som massa complexos i massa defectuosos, perquè una vegada que alguna cosa ens passa, ha de tornar a passar-nos i, quan això succeeix, altera la forma i essència del que havia passat abans. Ja no hi havia forma de tornar a la primera fase de l’amistat, i no quedaven més de dues alternatives: seguir endavant o aturar-se allà. No obsant, cap d’aquestes dues semblava possible o realitzable. Si en Tim hagués nascut mentalment normal, ella hagués intentat alguna cosa, però tornar al mateix, no hagués pogut aconseguir més que confondre’l i l’hagués tornat més infeliç. “Hem arribat a una difícil situació”. Pensà Mary, negà amb el cap amb disgust; l’assumpte era massa explosiu per què fos difícil la situació, va pensar ; era un carreró sense sortida. “La bellesa sempre és a l’interior, només cal saber trobar-la…” Raquel Pla
|
