UNA NOIA I TRES DRACS
El fred vent em va donar una bufetada al sortir per la porta de casa. Sempre passava fred al principi de la nit, però sabia que després amb l’alcohol en sang i la festa, tot aniria escalfant-se. Vaig trobar-me amb les meves amigues; Carol i Natàlia, a la parada d’autobús ,la qual agafàvem per arribar al gran local. Era divendres, per tant tothom sortia de festa.
Quan vam arribar semblava que feia més fred i jo anava amb faldilla. Poc m’importava, només pensava en passar-m’ho bé amb les meves amigues. Vam entrar per fi i vam beure uns xupitos que donaven amb les entrades. Estaven dolentíssims, però ja que eren gratis no anàvem a menysprear-los. A poc a poc la temperatura dels nostres cossos va anar pujant i la diversió igual. Tot aquest èxtasi va acabar quan vaig veure a en Franc, el meu suposat nòvio, besant-se amb una altre noia. Ràpidament, el meu cor va fer un tomb i, amb les mans en forma de puny (per la ràbia del moment), vaig anar a on estaven ells. ‘’Què cony fas?‘’ vaig poder dir jo amb els ulls cristal·litzats. Ell, al veure’m, va sorprendre’s, però en una mil·lèsima de segon, la seva cara va canviar a una d’inexpressiva i, segons el meu parer, amb una mica de malícia.
‘’Això és el que passa quan ets una guarra i prefereixes quedar amb el teu amic en comptes del teu nòvio. Apa, ja ets lliure per anar-te’n amb el Joan‘’ va dir-me a l’oïda. Em vaig quedar parada. ¿Qui dimonis era ell per fotre’m les banyes i a sobre ser jo la culpable per quedar amb el meu amic? Volia creuar-li la cara, però sincerament, no tenia la força necessària per fer-ho.
Vaig tornar amb les meves amigues i vaig començar a plorar.
Van passar una, dues hores… no ho sé. No estava gens d’humor, però les meves amigues no volien anar-se’n i jo no volia tornar sola a casa. Un noi es va asseure al sofà on jo era i vam començar a parlar. Era un noi agradable, se’l veia informat de molts temes i no era gens avorrit, però, com no, havia de cagar-la. Va intentar besar-me i jo amb un àgil moviment, em vaig separar. Els meus ulls indicaven incertesa, mentre que els seus, fúria. Es va aixecar i, sense esperar-m’ho, va dir-me ‘’Ets una escalfa-braguetes‘’. Ja havia ofès la seva feble masculinitat.
Per a mi era suficient. Vaig enviar-li un whatsapp a la Carol que me n’anava i tota trista i enfadada, vaig baixar les escales i vaig sortir al carrer. Feia molt més fred que abans.
No sabia ni com sentir-me; primer el meu ‘’estimat‘’ nòvio em fot les banyes i em diu guarra, i després un imbècil em diu ‘’escalfa-braguetes‘’. Però, qui cony es creien aquests nanos d’avui dia?
Mentre que arribava a la parada de bus, vaig notar unes passes darrere meu. Sutilment vaig mirar i eren tres nois. Per acte reflex vaig començar a caminar més de pressa, però seguia sentint-los. Van començar a xiular. No hi havia ningú al carrer, només ells i jo.
Molt espantada vaig agafar el clauer en forma de defensa. Estaven més a prop. Sabia que jo sola contra tres nois no podria fer gran cosa per defensar-me, però encara quedaven uns tres-cents metres per arribar a la estació i em trobava molt atacada per la situació. ‘’Per què tens tanta pressa, guapa?‘’, ‘’Quina faldilla més bonica, oi, nanos?‘’, ‘’Potser el que busca és que la hi treiem‘’. Aquests comentaris em van gelar la sang, però més freda em vaig quedar quan vaig notar que ficaven la mà sota la faldilla. Amb un moviment ràpid em vaig girar i amb les claus a la mà dreta amb forma de puny, les hi vaig clavar a un d’ells a la cara.
Era fosc, però gràcies a la pobre llum dels fanals vaig poder veure que li havia fet sang. No sabia on era, ni com em trobava, ni com sortiria d’allà. M’estava donant un atac d’ansietat.
Vaig enrecordar-me del bus i amb una mica d’esperança vaig girar el cap direcció a la parada, per trobar-me-la (encara a uns quants metres) amb el vehicle esperant. No vaig pensar gens en el tio que vaig ferir i molt menys en els altres dos. Vaig córrer com mai a la vida.
Notava les càlides llàgrimes corrents pel meu rostre. Els meus llavis titubejant, el meu pit pujant i baixant sense control per culpa de la ansietat; no sabia gens com seguia corrents.
Finalment, vaig arribar al bus i, com una nena petita, vaig començar a plorar desconsoladament mentre m’abraçava pels genolls.
El que més em feia patir era pensar que en veritat havia tingut molta sort. Sí, m’havia passat tot allò, però havia pogut arribar al bus sana i salva i, no totes les noies poden dir el mateix. Alomillor perquè finalment sí han sigut violades o maltractades, o directament perquè ja no es troben aquí per explicar-ho.
La moralina d’aquesta història és que les princeses no s’haurien d’amagar si no fos pels dracs.
Xavier Torres Caballero
4t ESO
Història de Sant Jordi dedicada a totes les noies que han
patit qualsevol tipus de situació masclista i injusta
