DIFERENT
Hola! Em dic Sara, tinc 13 anys i visc a Nova York. Sóc una noia de cabells rossos, pell blanca i ulls marrons, el que la gent consideraria una persona normal.
Avui us parlaré del meu germà, a qui estimo amb tot el meu cor.
El meu germà es diu Marc, té 17 anys i pateix un síndrome de Down.
És un noi molt carinyós, comprensible, pacient, rialler i sempre es preocupa per mi, com quan em van operar del braç i es va quedar amb mi tota una setmana a l’hospital per fer-me companyia.
És feliç, ho sé, la mare i el pare sempre l’han estimat moltíssim i per ells el seu síndrome mai ha estat cap problema, però el fet que quan anem pel carrer el mirin, el posa trist, i encara que no ho digui, se li nota a la cara.
Sé que no tothom ho fa amb maldat, però no sé per què ho fan.
Creuen que és diferent?
Denominem diferent a aquelles coses que no s’assemblen a nosaltres, que creiem distintes i que inclòs moltes vegades classifiquem com dolentes, però no ens parem a pensar en què el “normal” o allò “bo” potser no existeix.
Des de petits ens ensenyen a comportar-nos d’una forma, a vestir-nos d’una determinada manera, etc, la qual cosa ens porta ser igual a la resta de la societat. Però que passa quan una persona destaca per no seguir les mateixes normes?
La jutgem, moltes vegades sense conèixer-la, sense saber els seus gustos, la seva vida o ni tan sols el seu nom; I la tractem com un ésser estrany quan possiblement aquesta persona escolta la mateixa música que tu, sigui del mateix partit polític, li agradi el mateix programa de televisió, i sobretot tingui els mateixos sentiments que tu.
Aquest és el problema d’avui dia, que ni tan sols ens preocupem per conèixer a la gent, i crec que ningú hauria de penedir-se per ser o tenir uns gustos determinats ja que tothom es mereix ser feliç i sentir-se bé tal i com és.
Així que no, el meu germà no és diferent, i no el canviaria per res del món.
Paola Mesa Blasco
3r d’ESO
