Avui ja fa més de dues setmanes que estic en quarantena, dues setmanes sense veure els meus amics, fer classe, entrenar, i en resum, el que és el meu dia a dia.
He hagut de quedar-me amb la meva àvia perquè els meus pares segueixen treballant, ja que són de primers serveis. Intento ajudar-la en tot el possible, per exemple, treure a la mascota o anar a comprar, sempre amb molta precaució i cura davant el virus. A part, tots els matins faig els deures que ens indiquen els diferents professors. El millor de les xarxes és que gràcies a elles podem seguir aprenent, això sí, és molt diferent a través d’una pantalla a què t’ho expliquin personalment.
El meu gran problema en aquests moments és l’Internet. A casa de la meva àvia per desgràcia no tenim WiFi i un cop se m’acabin les dades tinc por que em perjudiqui a les notes…
Sento que no estic tan bé com abans, com que alguna cosa ha canviat i ha despertat en mi. Durant aquests dies m’he parat a pensar moltes vegades en el que està passant i encara no m’acaba d’entrar al cap. M’he adonat que moltes coses no les valorava el màxim possible, una simple abraçada, una quedada amb amics, … En conclusió, trobo a faltar la meva vida normal.
El meu ambient a casa és tranquil però al mateix temps jo i la meva àvia tenim por, por que els meus pares agafin aquest terrible virus, qui pensaria que un miserable microbi microscòpic ens portaria a la ruïna tan ràpid, tant sanitàriament com socialment i econòmicament. D’altra banda penso que el karma ha vingut a l’ésser humà, ara la natura ha donat un respir i això ho agraeixo.
L’avorriment i la manca de sortir i gaudir està fent canviar una mica la meva manera de ser, em sento cansada i angoixada. Segueixo els meus entrenaments a les tardes i parlo per vídeo trucada amb els meus amics de fora, explicant-me com els va i els diferents casos d’infectats que coneixen de persones properes a ells, però arriba un moment en què ja no sé què més fer.
Ara mateix, a diferència d’abans, m’encantaria tenir un germà, així almenys tindria amb qui jugar i entretenir-me. Però el que més trobo a faltar aquests dies és veure la meva família
d’Extremadura, aquesta Setmana Santa anava a anar per primera vegada, era el meu gran desig aquests dies, però no ha pogut ser així… Estic trista i apagada, pensant que d’aquí a uns dies estaria en braços del meu cosí, oncles i avis, noto la seva absència a quilòmetres. I finalment, a partir d’ara, valoraré cada minut de la meva rutina, i aquells petits detalls que no els donava tanta importància. Vull que això acabi ja, arribar a la meta, aturar els infectats i morts per poder sortir i abraçar amb força els meus éssers estimats, vull que tot surti bé i donar les gràcies a tots els sanitaris i que estan de primers serveis.
Gràcies un cop més, us mereixeu cada aplaudiment de les vuit.
Tot sortirà bé, ho tinc molt clar, però ara més que mai cal lluitar quedant-se a casa, perquè aquesta lluita és de tots!?
Ainhoa 4t d’ESO
