Un any més, gràcies a la iniciativa promoguda pel CRP (Centre de Recursos Pedagògics) de l’Hospitalet del Llobregat, s’ha pogut dur a terme una de les activitats més creatives: els contes del barri. Emmarcada dins del seminari de coordinació Primària-ESO, consisteix a fomentar l’escriptura de contes lliures que comencen als instituts públics del barri de Bellvitge-Gornal i les escoles els han d’acabar.
Aquí us deixem dos dels quatre contes que vam escriure.
Esperem que gaudiu mentre els llegiu!
LA MEMÒRIA DE LA BRUIXA
Hi havia una vegada una noia que s’anomenava Jennifer Morgan i era la legítima heretera del tron del regne de Turuck l’any 1266 d.c. El problema era que ella no volia convertir-se en reina per les estrictes normes de la societat i de la reialesa i també pels estereotips. Un dia la princesa Jennifer havia baixat a les masmorres per distreure’s i va escoltar un soroll molt estrany, resulta que va trobar una porta. Quan estava a punt d’obrir-la, l’Alexander va aparèixer darrere de la Jennifer.
– Sa majestat! – va cridar.
– Déu meu, Alexander! Gairebé em provoques un atac al cor- va exclamar la Jennifer.
– Què feies a les masmorres?- va preguntar l’Alexander.
La Jennifer no li va sortir cap paraula de la boca. Ràpidament es va inventar una mentida.
– M’havia equivocat de camí i he arribat fins a aquí.
L’Alexander va arrufar el nas. No es va creure les seves paraules.
L’Alexander i la Jennifer eren millors amics des de petits. Malgrat que l’Alexander era un servent de la família reial, va decidir ser l’amic de la Jennifer. Al principi eren només amics però després van acabar tenint una amistat molt especial.
Al vespre, la princesa va tornar a les masmorres amb molta cura de que no hi hagués ningú i va anar a investigar el soroll que provenia de la porta. Es va apropar i lentament la va obrir. Es va espantar quan la porta va fer un soroll molt agut. Tot seguit va haver de tancar els ulls quan una forta llum la va cegar. Darrere seu va sentir uns passos, va saber que eren els guàrdies que l’estaven buscant. La Jennifer va entrar ràpidament per aquella porta i la va tancar sense saber que això li canviaria la vida.
Va mirar al seu voltant i es va adonar que estava en un bosc…
– Com és possible?- va pensar mentre caminava.
Tot seguit, va veure una cabanya i es va dirigir cap allà molt cansada.
Va entrar perquè la porta estava oberta. Tot era fosc i hi havia teranyines als mobles.
– Hi ha algú? M’he perdut i no sé com tornar a casa meva- va dir amb els ulls cristal·litzats.
– Qui ets tu? I què fas aquí?- va preguntar una figura femenina.
– Ho sento molt, he aparegut en aquest bosc i necessito ajuda- va xiuxiuejar mentre es tocava els seus cabells rossos.
– Em dic Alison, i tu? – va preguntar la desconeguda.
- Jennifer Morgan – va respondre la princesa.
L’Alison es va quedar congelada ja que sabia perfectament d’on provenia aquest cognom.
– Morgan… ets la princesa de Turuck? – va preguntar molt seriosa.
– Malauradament sí que ho soc – va respondre mentre posava els ulls en blanc.
L’Alison la va convidar a quedar-se a la seva cabanya ja que li interessava molt que algú de la reialesa estigués a la seva caseta.
Van passar uns mesos, i l’Alison i la Jennifer es van convertir en grans amigues però l’Alison li amagava un secret molt gran.
- Soc una bruixa… – va confessar l’Alison.
- Què!? – va interrompre la Jennifer.
– Fa uns quants anys el meu germà i jo érem molt propers i ens estimàvem molt. Quan els nostres pares van morir, el meu germà es va emportar tota la responsabilitat d’anar a treballar al castell. Jo vaig decidir estudiar màgia negra per ajudar-li una mica amb els diners, tot semblava anar bé fins que un dia el rumor que hi havia una bruixa a la ciutat va arribar als soldats. Van descobrir que la bruixa era jo i em van portar davant del rei. Els seus consellers van decidir buscar una bruixa amb màgia blanca per portar-me a una altra dimensió. Sa majestat va saber que el meu germà era un dels seus servents i li va explicar en què m’havia convertit. El meu germà em va mirar amb odi i fàstic i aquell dia el meu món es va destruir.
-Déu meu Alison no sabia res d’això – va dir la princesa molt sorpresa.
– Era obvi que no ho sabies.
– Per què m’expliques tot això? – va preguntar la Jennifer.
“perquè em fas sentir coses que mai havia sentit, una sensació tan màgica i bonica. Crec que ja puc dir que estic molt enamorada de tu i vull que sàpigues tota la meva història” va pensar l’Alison.
- Perquè ets la meva amiga – va respondre.
- Qui era el teu germà? – va preguntar.
– Jo soc el seu germà -va dir una veu darrere seu i les dues noies es van girar amb sorpresa.
– Alexander William!? – va cridar Jennifer en veure el seu millor amic – Com m’heu pogut amagar això?!!!!!! – va dirigir-se als dos.
La Jennifer va decidir tornar al castell, bastant decebuda. Va anar a parlar amb els seus pares ja que no volia ser reina. La reialesa no va estar d’acord i la Jennifer, tota furiosa, va marxar corrent i amb les preses, es va xocar amb un arbre. Aquest arbre la va portar a la dimensió de la màgia lila, que és una dimensió feminista. Es va convertir en la reina de la màgia lila. Aquest lloc li agradava més perquè tot era més just.
Sent la reina lila podia canviar moltes coses que no li agradaven a la dimensió on vivien els seus pares. Una de les primeres coses que va canviar va ser fer que les dones i els homes tinguessin els mateixos drets i oportunitats.
Un cop que el món havia canviat, la Jennifer va en busca de l’Alison per salvar-la de la seva dimensió i retornar les dues a casa.
De l’emoció de tornar al castell, l’Alison declara el seu amor a la Jennifer i trencant totes les regles antigues, es casen i es converteixen en les dues primeres reines de Turuck.
Van viure molt de temps juntes i felices.
EL MISTERI A LES COLÒNIES D’ESTIU
En unes colònies d’estiu a la muntanya, hi va haver una baralla entre unes noies: la Sofía, una nena que no es comunicava molt amb els nens i nenes de la classe; i l’Erika, una noia que manava molt. Els professors van arribar abans que l’Erika acabés de fer-li molt de mal a l’ull a la Sofia i van castigar a les dues noies.
Al cap d’una estona, els monitors van anar a veure com estaven, però només van trobar a l’Erika.
-On és la Sofia?- van preguntar els monitors.
-No ho sé – va respondre amb indiferència l’Erika.
Els monitors van buscar a la Sofia per tot arreu i, finalment, la van trobar en meitat del bosc, molt gelada… amb hipotèrmia, a prop de la mort. La van traslladar ràpidament a la casa de colònies i es va quedar allà.
A la nit, el grup de monitors en companyia de tots els nens i nenes, menys la Sofia, van sortir per fer una activitat de recerca amb llanternes, aigua i roba d’abric per no passar fred.
Llavors, caminant, caminant… van trobar una casa en runes i un nen que es deia Fofito, va entrar sol, sense que se n’adonessin… Allà hi havia una motxilla amb un llibre vell i misteriós que posava: “La presència mai vista” (La llegenda diu que en aquest bosc van trobar un os mutant, que era la mascota d’un pagès i protegia el corral).
Després de veure i llegir la portada, el llibre es va cremar ràpidament. Aleshores, Fofito es va espantar i va avisar a la colla d’amics per comentar-ho. Aquests no el van creure i es van burlar d’ell perquè pensaven que era una broma de mal gust.
En aquell moment, la colla de nens i nenes va escoltar un soroll que semblava l’udol d’un llop i justament que va sonar això, es va parar el temps. Tothom es va dirigir cap a la casa per buscar pistes. Allí, van veure un caçador que vivia en meitat del bosc.
- És certa aquesta llegenda? – van preguntar la colla.
- Sí, però la vostra companya ha sigut la que ha parat el temps… aquella nena que estava perduda en meitat del bosc – va contestar el caçador.
Tanmateix, van decidir dividir-se en dos grups, un aniria a la casa de colònies per parlar amb la Sofia i l’altre entraria a la casa en runes per buscar pistes.
De sobte, van veure passar una ombra pel darrere amb forma d’animal i… mai es va saber res de la colla d’amics i amigues.
