Hi ha escoles que expliquen el que fan. I n’hi ha que, a més, entenen per què ho fan i cap a on van. L’Escola Jacint Verdaguer fa temps que ha pres una decisió de fons: si la inclusió és real, ha de travessar tota l’organització del centre. No pot dependre de voluntats individuals ni quedar reduïda a intervencions puntuals. En aquest marc, la incorporació de la figura de la tècnica d’integració social no és un recurs afegit. És una peça estructural.

De recurs a sistema

En el context del Programa temporal per impulsar la perspectiva orientadora i social als centres educatius, impulsat pel Departament d’Educació, el centre ha optat per una lectura clara: la dimensió social no és complementària, és condició de possibilitat de l’aprenentatge. Això implica un canvi de mirada. No es tracta només d’intervenir quan apareix la dificultat, sinó d’anticipar-la. No es tracta només de gestionar casos, sinó de construir contextos que evitin que aquests casos es cronifiquin. La Susana Gálvez treballa exactament en aquest espai. Forma part activa de la comissió d’absentisme, però la seva intervenció no es limita al registre ni al seguiment. S’articula en coordinació amb l’acció tutorial, amb la comissió social i amb els equips docents per entendre què hi ha darrere de cada absència i, sobretot, per reconstruir el vincle abans que es trenqui del tot. Perquè l’absentisme no és només una dada. És un símptoma.

Teixir vincles per sostenir trajectòries

Hi ha una idea que sovint es repeteix, però que només pren sentit quan es concreta: cal vincular alumnat, famílies i escola. El repte no és dir-ho, és fer-ho. Al Verdaguer, aquesta vinculació es construeix també fora de l’aula. El grup de mares cosidores, coordinat per la Susana, n’és un exemple clar. No és un taller ocupacional. És un espai de confiança, d’entrada progressiva a la vida del centre, de reconeixement mutu. Mentre cusen, parlen. I mentre parlen, es generen vincles que després tenen impacte directe en la relació amb l’escola i en el seguiment educatiu dels fills i filles. En paral·lel, el grup d’avis i àvies voluntaris aporta una altra capa imprescindible: la dimensió intergeneracional. En un entorn on la fragmentació social és creixent, l’escola esdevé un espai de trobada. Els avis no només col·laboren; aporten temps, mirada i arrelament. I això també educa. Aquestes iniciatives no són perifèriques. Formen part d’una estratègia conscient de centre per reforçar el vincle educatiu més enllà de l’aula.

Impacte: quan el vincle es tradueix en continuïtat

El programa del Departament posa el focus en la prevenció de l’abandonament escolar i en la millora de la continuïtat formativa. Aquest objectiu només es pot assolir si el vincle amb l’escola es manté. En aquest sentit, la feina de la TIS al Verdaguer ha permès:

– Detectar de manera precoç situacions de desconnexió.

– Acompanyar famílies amb dificultats d’accés o relació amb l’escola.

– Incrementar la participació en espais comunitaris del centre.

– Reforçar la coordinació amb agents del territori.

No es tracta d’accions aïllades, sinó d’un treball sostingut que incideix directament en la presència, la participació i la continuïtat de l’alumnat.

Una peça clau en un model de centre

Res d’això no passa per inèrcia. Requereix intencionalitat, organització i lideratge. Al Verdaguer, la figura de la TIS s’integra de manera estructural en el funcionament del centre: participa en espais de coordinació, es vincula a l’acció tutorial i forma part de les dinàmiques de presa de decisions en relació amb l’acompanyament social de l’alumnat. No és una figura externa que entra i surt. És una peça del sistema. Aquest enfocament permet passar d’un model reactiu a un model preventiu i comunitari, alineat amb el nou marc d’orientació educativa que el Departament està començant a desplegar.

El repte: entendre bé la figura

La incorporació de professionals socioeducatius als centres educatius obre una oportunitat clara. Però també planteja un repte: definir bé el seu rol i evitar que quedi diluït en funcions assistencials o difuses. L’experiència del Verdaguer apunta en una direcció concreta: quan la TIS té un lloc definit dins del projecte de centre, amb funcions clares i connexió amb l’equip docent, el seu impacte es multiplica. Quan no és així, es dilueix.

Allò que no es veu (però ho canvia tot)

Hi ha aprenentatges que no es poden produir si abans no hi ha vincle. Hi ha trajectòries educatives que es trenquen molt abans que aparegui el fracàs acadèmic. I hi ha escoles que entenen que intervenir a temps és l’única manera de ser justos. La feina de la Susana Gálvez s’inscriu en aquest espai discret però determinant. No sempre visible, però essencial. Perquè, en educació, el que sosté sovint no es veu. Però és exactament allò que ho fa possible tot.

Programa temporal per impulsar la perspectiva orientadora i social als centres educatius ha estat finançat gràcies a: