Ara que estem endinsats en la descoberta del món INFINIT dels números, veiem que certament, parlen de nosaltres i ens representen en tota la seva complexitat. Algun Rufus sap quant pesa?, qui deu ser el que pesa més? i el més lleuger?…Tant fàcil com pujar a la bàscula i no bellugar-se gens, per poder-ne llegir el PÈS, ….ah! recorda algú que l’ any passat això també ho vam fer!! Serà bo i divertit veure’n les dades de quan eren tant petits, ara, però caldrà interpretar tots aquests nombres per poder descobrir quant pesem!

Tot va començar el dia que vam saber d’ un nen que es deia Picasso, que de ben petit dibuixava coloms a la sorra de la platja -més o menys com nosaltres- i en savia tant i tant que va anar a París amb les butxaques buides i la gana feta, així que tot ho pintava amb els colors de la tristesa- com nosaltres i el monstre de colors- i allí va conèixer l’ Olga, la  ballarina més bonica del circ rus i es van enamorar i les penes es van tornar rialles i ja eren del color de la vida -com nosaltres quan estem inflats d’ alegria!-…i va fer bons amics, i va anar creant i experimentant i es va inventar el cubisme i la gent es quedava ben parada amb el seu art….i ell s’ ho passava rebé! -com nosaltres quan fem plàstica….!

Així que obrim els ulls, els Rufus ens adonem de que hi ha números per tot arreu….aquesta invasió descontrolada ens fa gràcia i ens ajuda a descobrir-los …. Els números parlen de nosaltres, més ben dit…. ho saben tot de nosaltres!! el dia del nostre naixement, el nº del carrer on vivim, la nostra alçada i el pes….i saben també que tenim un número pre-fe-rit!- però aquest és un secret i no el diem a qualsevol!.- Comptant endavant i endarrere  van passant els dies i ens fem amos del temps, que fuig corrent del calendari per no tornar mai més…

-“Bon dia amiga primavera…què ens has portat?”- repeteixen com un mantra els infants en relació al poema que han après i que dóna sentit a un seguici d’ activitats de celebració de l’ arribada del temps de les hores llargues..,  el passadís emana olors i colors de jardins florits i  els finestrons  són ulls i mirades  que saluden eufòrics  l’ arribada de la senyora primavera…

Fantàstics dibuixos llegendaris aspiren a guanyar el concurs de la festa més literària de l’ any,  mentre les roses -tant artístiques!- van prenent forma a l’ obrador en mans dels petits Rufus...Tot això i encara més és el què ens va inspirant la presència d’aquesta singular amiga …

De vegades les històries s’ inspiren en els materials, i quan la imaginació vola lliure, s’ esdevenen creacions que es fan i es desfan com un sospir on tothom esdevé protagonista d’ un guió inventat… l’ espontaneïtat es desferma i tot flueix , donant sentit a la necessitat d’ expressar-se i  de gaudir sense cap més propòsit que fer-se presents en un espai i en un moment…!

A les acaballes de l’hivern, en un divendres de primavera anticipada, els RUFUS i les PETRES de l’escola DM  vam viure una jornada plena d’aventures; vam anar d’excursió cap a terres  de la  Segarra, vestigi d’un passat llegendari de castells i de lluites aferrissades per defensar el territori…

Fent via cap a Les Pallargues vam divisar els castells de l’Aranyó i de Montcortès, preludi d’una jornada intensa que ens retornava al passat i al patrimoni bastit pedra sobre pedra. La visita al castell de Les Pallargues no ens va deixar indiferents, vam tenir el plaer de conèixer tots els indrets del majestuós castell-palau, tot ell farcit d’història a cada pas, visitant tots els indrets, des dels serveis a les sales nobles: cuines, bodegues, cavallerisses i estances, planta noble amb la gran sala, capella i cambres, també la part alta de la torre,amb l’ escala de cargol que duia la fosca i sinistra garjola i les presons…Comptàvem amb dos guies experimentats: la pròpia mestressa del castell, la Sra. Teresa, i un altre guia molt peculiar, el Sr. Armand, tot ell ben armat d’experiència, de saviesa i de paciència.

El temps fugisser va passar volant i després  de gairebé una hora i mitja transportats  mil anys enrere, vam tornar a l’autocar per prosseguir la ruta, aquest cop cap al poblet de Florejacs, tot ell costerut i d’essència medieval;  vam recórrer la muralla coronada de merlets i ens vam plantar a la plaça d’armes, tot fent corredisses pels carrerons empedrats que han vist passar  tota mena de proeses i de misèries i han bastit la nostra història col.lectiva. Cansats i amb la gana feta, vam acabar la jornada a Guissona, dinant en bona companyonia i gaudint de tantes aventures viscudes. Deia el Sr. Armand: -“Catalunya vol dir terra de castells”– heus ací d’on venim i on aviat potser tornarem ben  acompanyats de les nostres famílies!

Ves qui ho havia de dir! El bon Rufus traginer sembla que va tenir un castell, gràcies a la ferradura d’or que un dia va trobar, va estalviar alguns dinerets i va poder fer mudances, amb la Glòria, la seva dona i en Bernat… On és aquest castell? ben segur que a prop d´Igualada, si ens fixem en l’  escut que el senyoreja i que com tots els escuts ens parla dels que hi van viure i del seu territori ….

CASTELLRUFUS s’erigeix  a la part nord de la ciutat, en una zona molt concorreguda per famílies de dilluns a divendres, i la visiten cada dia munions d’infants feliços que hi fan estades temporals….

Sabem per fonts ben informades que recentment hi ha hagut una festa festassa que ha reunit tota mena de prínceps, princeses i cavallers, vinguts de terres properes i llunyanes i algun fantasma tafaner que hi té residència fixa;  també s’hi ha celebrat algun duel amistós i  elegants balls de saló….

Això era i no era… uns infants que van anar al gimnàs i.. -coses del follet verd- es van posar dins d’ una càpsula espacial i tot prement un botó i  fent compte enrere 10-9-8….zero!, van aparèixer a l’ època medieval; es van repartir en dos equips ben compensats i es van reptar a veure quin dels dos aconseguiria fer el castell més ben plantat. Amb molt entusiasme i alguna discrepància, van bastir sengles fortificacions…-cadascú ben orgullós de la seva- Tot seguit, el pregoner va anunciar les esperades justes -duels a cavall entre cavallers- i tot va ser tant emocionant que no van  ser a temps de retornar a la càpsula espacial i van reaparèixer novament al gimnàs….- coses del follet verd– també…

Grans artistes consagrats han fet retrats jugant amb la SIMETRIA del cos, nosaltres, simplement, jugàvem a prendre consciència amb una cinta, que de cap a peus tenim un costat i l’ altre i que són iguals…sóm simètrics! Observant-nos uns als altres i també al mirall, hem provat de dibuixar la cara oculta de….nosaltres mateixos! .Mireu, mireu! quina galeria de retrats tant artístics que hem aconseguit pintar…

Ja fa dies que esperàvem el retorn de  les bee-bots…les vam conèixer el curs passat i ara que sóm més grans ja tenim moltes ganes de jugar-hi…primer, recordant els seus comandaments – això és senzill- però sovint, ens emocionem tant que oblidem que elles, les abelles, tenen MEMÒRIA i recorden les ordres que les hi havíem donat abans…i no ens obeeixen! Fan molta gràcia, però el què engresca de debò és que ens facin cas!…com que anem practicant, ja sabem que sovint toca dir allò de :-“Abella, oblida´t de tot-” i donar-li noves ordres tot dient ara… GO!