A continuació us deixem el text d’un conte i l’enllaç al seu vídeo perquè pugueu gaudir de la lectura aquests dies de confinament. No deixeu de llegir!!!

Va, veniu, que comença el conte. Busqueu un lloc per seure que avui us explicaré la història del Bernat. Què? Comencem?

El Bernat és un nen com tots els altres. Bé, com tots els altres potser no que no ho és. O això és el que la gent pensava.
A l’escola, els companys deien que era un nen molt diferent i sovint es reien d’ell. Uuhhh, Uhh, ha, ha, haaaa…

El Bernat no entenia què tenia de diferent. “Segur que, si em fixo molt en les coses que fan els altres, podré ser com ells i ja no es riuran de mi”, es deia.
I així comença el conte:

VULL PORTAR ARRACADES

A l’hora del pati, el Bernat va adonar-se que tothom jugava a allò que més li agradava. “Vull ser exactament com ells”, es repetia. I després de rumiar una estona, ho va tenir claríssim. “A mi, el que més m’agrada és jugar a nines.” Però tan bon punt va començar a preparar una de les seves desfilades, es va sentir: “Això són coses de nenes!!!” “Això són coses de nenes!!!”…

Per Carnestoltes, el Bernat va descobrir que cadascú es disfressava d’allò que volia. N’hi havia que es vestien de pirata, de superheroi, de fada, de princesa… Aquest cop, el Bernat no es volia equivocar, i per això va triar el que li feia més il·lusió. “Em disfressaré de papallona.” Però quan va fer el primer batec d’ales, un altre cop es va sentir: “Això són coses de petits!!!”, “això són coses de petits!!!”…

A la tarda, els seus amics s’apuntaven a fer tot allò que més els divertia. “Vine a fer karate”, li deien. Però el Bernat estava decidit a ser exactament com els altres. Què puc fer? Ja ho tinc! M’apuntaré a classes de cuina! És el que més em diverteix, va pensar. Però abans que l’ou s’hagués fregit, ja va tornar a sentir: Això són coses de grans!!!, això són coses de grans!!!

El Bernat no entenia res de res. Per més que s’hi esforçava, no aconseguia ser com els altres. Potser sí que ell era un nen diferent, i això el feia sentir sol i trist. Dins el seu cap, els pensaments se li embolicaven i no sabia com desfer-los. I si demanava ajuda als pares…

Què et passa, fill? Sembla que t’hagis empassat una ceba, que fas aquesta cara… Però el Bernat no sabia per on començar. Va digues, què vols?, va preguntar el pare. I el Bernat tot d’una va cridar. “Vull portar arracades!”

“Arracades!!! Això no són coses de nens!!!” van dir tots dos alhora.

I després d’aquella resposta, el món del Bernat es va enfosquir. Ja n’estava fart, de sentir sempre la mateixa cantarella.

Al cap de poc, una noia va passar pel seu costat i el Bernat es va atrevir a preguntar: Quines són les coses de nenes?

La noia va rumiar un moment: No ho sé, a mi m’agraden les flors.
Després va passar un nen i el Bernat va tornar a preguntar. Quines són les coses de petits?
No ho sé, a mi m’agrada anar a cavall…

Més tard, va passar un jove i el Bernat va preguntar: Quines són les coses de grans?

Com vols que ho sàpiga? A mi el que m’agrada és inventar-me històries.

I abans que el Bernat pogués tornar a dir res, va aparèixer una dona cridant: A mi m’agrada volar. I fent un altre giravolt va insistir: Vols venir amb mi?

El Bernat va adonar-se que era ben difícil allò de ser com els altres. Però aleshores, una noia simpàtica va apropar-se i li va dir: A mi m’agrada fer abraçades. I a tu? Què t’agrada a tu?

A mi? El Bernat no s’atrevia a contestar. S’havia preocupat tant a ser com els altres que gairebé ja no sabia què li agradava. Però tot d’una ho va recordar. A mi m’agrada portar arracades. Les teves són molt boniques, va dir-li a la noia. Si vols te les regalo, va afegir ella. Et queden la mar de bé.

De sobte, el Bernat va entendre que encara que fos diferent també podia ser com els altres. Només havia de fer el mateix que feia tothom: triar el que més li agradava. I a ell el que més li agradava era portar arracades. Oi que li queden bé?

“Volem portar arracades… Volem portar arracades…”

Al Bernat, ja no li importava gens allò de ser diferent. Potser sí que al principi algú se’l va mirar, però també es miraven aquell nen que es passejava feliç amb el seu cavall.

Ei Bernat, quines arracades tan xules!!!, va dir el marrec allunyant-se.

Allò de ser diferent era realment fantàstic. Com aquestes mans. Mireu-les bé i veureu que cadascuna s’ha pintat les ungles d’un color diferent. Proveu… proveu de trobar dues persones que triïn un color igual. Segur que, si us hi fixeu bé, veureu que totes són diferents.

Història original, il·lustració i interpretació musical
Alumnes de 1r i 2n de l’escola Pau Sans L’Hospitalet de Llobregat
Curs 2018-2019
Vull portar arracades
1r Premi Jocs Florals Escolars de Catalunya,
Categoria audiovisual, edició 2019
Guió Mireia Vidal

Accés al vídeo clicant aquí