Frontal d’un sarcòfag tallat en marbre de Luni-Carrara. S’hi mostra el déu Apol·lo acompanyat de les nou muses. D’esquerra a dreta: Clio, Euterpe, Tàlia, Melpòmene, Apol·lo, Èrato, Terpsícore, Calíope, Urània i Polímnia. Ha estat datat cap a l’any 200 dC. Va ser trobat en 1935 al paviment de l’absis de la capella del Corpus Christi, a la catedral, on havia estat reutilitzat com a llosa sepulcral de la família Rocabertí, amb la cara treballada girada cap al terra.
El dijous 20 de març, amb l’alumnat de cicle superior, vam a anar a Tarragona i, entre altres, vam realitzar l’activitat musical “La veu del vent” a la Catedral de la ciutat.
Amb l’ajuda del Pablo vam començar entrant al Museu Diocesà i ens va explicar, per exemple, que l’art sovint servia perquè coneguessin fets la gent que era analfabeta.
Durant tot el recorregut les audicions, pintures i escultures serviren per descobrir aspectes de la història sonora. L’observació del frontal d’un sarcòfag, obra de Luni-Carrara, on el déu de les arts Apol·lo estava acompanyat de les 9 muses ens va mostrar els instruments que sonaven a l’antiguitat. Euterpe, la musa de la música, porta un aulós: dues flautes que tocava alhora un mateix intèrpret, tant de l’antiga Grècia com de Roma. Amb tot, aquestes dues cultures veien aquesta manifestació de manera diferent: pels grecs era ciència i art indispensable per l’educació de l’home i, els romans, la consideraven un entreteniment i espectacle present en molts esdeveniments socials. Tàlia, la musa de la comèdia, i Melpòmene, musa de la tragèdia, apareixen amb una màscara.
Vam recórrer el claustre sense tenir claustrofòbia per arribar a la pinacoteca on vam observar pintures amb pneumes (les antigues notes musicals, que només donaven indicacions sobre l’altura de les notes amb ritme lliure) cantats pels monjos a l’època medieval mentre miraven el tetragrama (espai per dibuixar els pneumes format per 4 línies horitzontals, diferents de les 5 línies que té el pentagrama que fem servir actualment). També tocaven el sac de gemecs per interpretar les notes inventades per Guido d’Arezzo. En acabat, vam entrar a la sagristia amb la necessitat de mirar amunt per poder admirar les pintures del sostre que ens va deixar l’art mudèjar: la cabra tocant el flabiol i el tamborí per espantar el llop i un grapat de dibuixos relatant històries. La part final va ser davant de l’orgue amb una audició enregistrada de la Tocata i fuga de Bach acompanyant-nos. Continuarem amb la manualitat de l’orgue més petit del món i sortint per la porta gran, en sentit literal i figurat, es va acabar la música.
Les muses inspiradores acompanyaren tot el nostre trajecte fent-lo atractiu per assolir l’objectiu que ens havíem proposat: acostar a la canalla el desenvolupament històric de la música d’alguns períodes mentre descobríem racons únics de la catedral; el Pablo també hi va tenir molt a veure. Gràcies!
