Les complementàries de P4 d’aquest curs, han estat molt i molt especials.
Especials, perquè el curs ja ho ha estat en si mateix. Un curs marcat per la incertesa i algun neguit.
Especials, perquè el nostre grup ha estat format –de manera circumstancial- només per nois (fins al mes de gener). I això, que amb antelació no ha de constituir una limitació, sí que ha donat un “aire” diferent en les relacions.
Vam començar al mes d’octubre amb uns nens que no mostraven gaire interès a relacionar-se entre ells. La majoria buscaven el suport de l’adult i la seva aprovació.
A les sessions de psicomotricitat van començar a escoltar-se, a fer-se conscients de l’existència de l’altre, a compartir (molt tímidament i de forma induïda), a adonar-se de qui hi havia i qui faltava.
Aquest procés va produir-se molt lentament. Petites evolucions acompanyades d’una maduresa i de créixer.
Remarcar que en un ambient distès, es poden expressar les pors i les inquietuds. És la porta oberta cap a poder-se expressar, per deixar-les “sobre la taula”.El llenguatge de l’adult proporciona la seguretat.
És molt diferent dir “Tots a pujar l’escala i tocar el sostre”, que:… “Qui vulgui puja l’escala i toca el sostre”.
Un altre indicador que hem observat, és quan algú demana ajuda per un altre (… l’alumne amb ceguesa que vol amagar-se i algú li indica)
Arribar a aquest nivell és gratificant!
Ens hem acostumat a observar-los detingudament, a preguntar i escoltar-los, a emetre preguntes sense un receptor fix, a verbalitzar els avenços quant a relació –a donar forma-.
Al mes de gener es va incorporar l’única nena del grup. Vam preparar detingudament l’entrada amb la seva mestra itinerant. L’estil, la capacitat i dinàmica de la nena “encaixava” molt i molt bé en el grup.
Finalment, vam arribar al març amb un grup de P4 força cohesionat i madur.
Un grup que hagués pogut evolucionar molt més si no hagués estat l’aturada forçosa.
Tot i això, estem convençudes que amb complementàries o sense, aquest equip seguirà un molt bon camí.
