Alep: assetjats.

“Alep… De què em sona aquest nom? Ah, sí! És allà a… Mmm… Síria, em sembla! Crec que estan en guerra pobres”.

La gran majoria dels que estem llegint això hem escoltat diverses vegades aquestes paraules durant els últims anys, com a conseqüència de les repetides ocasions on es mostren les atrocitats que es produeixen en aquest territori. Tot i així,  per molts espectadors, no sol ser més important que l’edició especial de Sálvame o l’entrevista de la Steisy a Mujeres y hombres. Però, realment hem estat capaços de reflexionar i plantejar-nos el que realment està succeint? <<Alep: Assetjats>>, el 30 minuts de TV3 d’ara ja fa un parell de diumenges, mostra la crua realitat que viuen en aquesta població, en 1a persona, gràcies a uns càmeres que s’han ofert a mostrar el que realment passa. Els seus protagonistes, l’Ismail membre dels Cascs Blancs; en Mahmoud, pare de 3 nenes que abans era un prestigiós agent immobiliari i l’Arwa, una jove vídua amb una nena de quatre anys al seu càrrec, són els escollits que expliquen com lluiten cada dia per sobreviure quan no tenen ni llum ni gairebé aigua… Quan els preus de tots els productes augmenten desmesuradament, quan no deixen de ser bombardejats diàriament per fer que es rendeixin i abandonin Alep, quan fins i tot, com diu l’Ismail, “sembla que estigui vivint els últims dies de la meva vida”. I jo realment em pregunto, viuen o només sobreviuen? No crec que estar acostumat a l’horrible soroll de les bombes sigui vida; no crec quetants de nens patint i morint només sabent retratar morts i bombes sigui vida; no crec que cada dia sigui costum agafar l’ambulància (si és que encara en queda alguna) i anar a socórrer gent moribunda per una explosió, sigui vida; i molt menys crec que obligar a marxar aquesta gent del que és la seva casa, mitjançant la violència, sigui vida… Quan ni ells saben el que és viure, ja que ho fan en un constant ball amb la mort que potser acaba avui o, si Al·là ho vol, s’allarga una mica més…