LA NOSTRA HISTÒRIA
En 1903-1905, les expulsions a França obren a les germanes nous horitzons: Espanya, Itàlia, Brasil, Argentina… Al llarg dels anys Paraguai, Uruguai, Mèxic, Bolívia, Benín, Zaire, Filipines.
Avui com ahir la Congregació cerca viure del carisma donat per l’Esperit a la seva fundadora. Atentes a las situacions d’un món en continua transformació les germanes volen anunciar la Bona Nova de l’alliberament que va portar Jesús Salvador.
Per això la Congregació arriba, el 1903, a Espanya amb la intenció d’obrir camins a una nova “esperança”. Les cases de França s’aniran tancant i només restarà la Casa Mare de Castres. Allà, la Superiora General i les germanes van optar per l’exili abans que la secularització. Així, aviat les germanes s’establiran a llocs com la Jonquera, la Bisbal o Lloret de Mar (concretament al “Chalet Rosa”).
I el 12 d’octubre de 1903 ja tenim la primera Superiora de la Comunitat a Lloret de Mar, que arriba amb dues religioses i cinc alumnes de Toulouse (a les quals, aviat se’ls uniran d’altres d’espanyoles fins arribar a ser una trentena de pensionistes).
Al principi les germanes, tot i tenir la “marca” de l’exili, participen activament a la vida del poble i a les cerimònies religioses. Comencen ben aviat les tasques educatives amb les classes de dibuix, piano, espanyol i francès… i les classes nocturnes per a les noies del Casal de l’obrera. El treball intens de les germanes, la seva plena dedicació i el bon nivell educatiu del centre exigeixen una ampliació: classes, dormitoris, capella… en 1929 que les alumnes internes i externes són aleshores nombroses.
La guerra espanyola suposarà un temps de lluites per a les germanes, que restaran a Lloret ” … la petita casa es manté ferma durant la tempesta…“. Tot seran dificultats: la prohibició del dret a ensenyar, la repatriació de les alumnes franceses, l’atenció que faran d’una trentena d’orfes i dels vells de l’Asil Nostra senyora de Gràcia… Però la Superiora, decideix restar amb set germanes per continuar amb valentia la tasca apostòlica. Un cop acabada la guerra, es reinicien les activitats al Col·legi i les alumnes són cada vegada més nombroses.
Més endavant, a fi d’intentar donar respostes a les noves necessitats del poble (el fenomen turístic, els fills d’immigrants…), el Col·legi amplia el 1968 els nous espais construint noves aules. Deu anys després es reconeix la tasca docent del centre, per part de la població, amb la concessió de la Fulla de Llorer en la seva categoria d’argent.
L’esperit de senzillesa i servei de la Fundadora segueix present a l’hora de treballar amb optimisme i estimació en la realitat lloretenca. L’Ideari Cristià obrirà les portes a tothom; a més, les germanes participaran activament en les activitats de la Parròquia (despatx parroquial, caritas, catequesis, litúrgia dominical…)
Ja més cap als nostres dies, concretament l’any 1992, es posa en funcionament el nou pavelló anomenat “Emilie”, que acollirà als més petits, a l’Educació Infantil, i en l’actualitat també al cicle Inicial i Mitjà de primària.
