PROJECTE NOP 23-24
TOT ÉS TEATRE!!
ACTE 1 : reflexions d’un repte múltiple
ACTE 1, ESCENA 1: EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT
“Tot ésser humà és teatre, encara que no tots fan teatre. L’ésser humà pot veure’s en l’acte de veure, d’obrar, de sentir, de pensar. Pot sentir-se sentint, veure’s veient i pot pensar-se, pensant. ¡Ser humà és ser teatre!” Augusto Boal
Des de fa ja alguns anys rondava pel meu cap la necessitat urgent d’incloure el teatre dins la programació d’aula. És conegut per tothom que el teatre ens ajuda a descobrir totes les nostres versions sigui per mitjà del treball corporal, de la interpretació textual o de la veu. Els factors positius de les tècniques d’actuació són innumerables. Entrenar-se en arts escèniques fomenta la memòria, la concentració, la creativitat, l’assertivitat, la interacció social, l’empatia, la imaginació, l’espontaneïtat, la capacitat i destresa comunicativa, la motivació per iniciar projectes, l’autoestima, la confiança, l’autoconeixement…
Per altra banda, amb el teatre ens enfrontem a nosaltres mateixes i fer-ho a través de les arts escèniques requereix ’honestedat, deixar de banda la por, el prejudicis i tot allò establert.
¡Auxilio!
Teatro, socórreme
Duermo, despiértame
Estoy perdido en la oscuridad, guíame, al menos, hacia una vela
Soy perezosa, avergüénzame
Estoy cansado, estoy fatigado, levántame
Soy indiferente, golpéame
Sigo siendo indiferente, golpéame en el rostro
Tengo miedo, dame coraje
Soy ignorante, edúcame
Soy monstruosa, humanízame
Soy pretencioso, hazme morir de risa
Soy cínica, desármame
Soy tonto, transfórmame
Soy mala, castígame
Soy dominante y cruel, combáteme
Soy pedante, búrlate de mí
Soy vulgar, elévame
Soy muda, desamordázame
Ya no sueño, trátame de cobarde o de imbécil
He olvidado, arroja sobre mí la Memoria
Me siento vieja y rancia, haz surgir la Niñez
Soy pesado, dame la Música
Soy triste, busca la Alegría
Soy sorda, haz aullar el Dolor como una tempestad
Me siento agitado, haz surgir la Sabiduría
Soy débil, enciende la Amistad
Soy ciega, convoca a todas las Luces
Estoy sometida por la Fealdad, haz entrar la Belleza conquistadora
Fui arrastrado por el Odio, haz surgir todas las fuerzas del Amor.
Ariane Mnouchkine (Francia) directora teatral, creadora de El Teatro del Sol
ACTE 1, ESCENA 2: PODER O NO PODER…
Però…
Podria l’alumnat de GES deixar un espai per a que les emocions i sentiments volessin en llibertat?
Estarien disposades a obrir-se a nous paradigmes i emprendre un nou camí cap al descobriment de la seva autenticitat? Serien capaces d’escoltar el propi cos i les seves emocions i, sobretot, comprendre’s, escoltar-se i escoltar-nos?
La necessitat d’aula hi és!
Els factors positius són evidents!!
Ens cal assumir el REPTE!!!
“Totes les persones hauriem de fer teatre per esbrinar qui som i
descobrir qui podem arribar a ser” Augusto Boal.
ACTE 1, ESCENA 3: MANS A L’OBRA
El primer repte és per a mi, em cal formació i ser honesta amb el què els cursos em van suggerint, proposant… Formar-me amb la companyia teatrepatothom, conèixer els llibres de l’Augusto Boal i seguir tafanejant a través de #AndanaFoto em dóna confiança i eines per a portar a terme el primer projecte de “Teatre de les Oprimides” amb l’alumnat del Graduat d’Educació Secundària de la nostra escola. Enfrontar-me a mi mateixa durant la formació em permetrà empatitzar amb l’alumnat d’una forma molt potent durant la realització de les dinàmiques, jocs i creació de les obres.
El repte era treballar amb el concepte de Teatre de l’Oprimit i el Teatre Foro de l’Augusto Boal, dramaturg, escriptor i director de teatre brasiler que va establir un mètode teòric-pràctic per a l’ús del teatre com a eina de transformació social.
Aquest consisteix en un conjunt de jocs, exercicis i tècniques particulars que pretenen fer de l’activitat teatral, un instrument eficaç per a la comprensió i la cerca de solucions a problemes socials, intersubjetius, intentant crear una reflexió que condueixi a l’acció.
A partir del joc teatral, molta mà esquerra, gestió de grup, vincle i confiança, els participants van expressant idees i emocions, i són motivats a escoltar a l’altre i a concentrar-se en la percepció de diferents perspectives sobre una mateixa realitat. Poc a poc, l’alumnat ha anat perdent la por, controlant la impulsivitat, seguint les normes, alliberant càrregues, perdent la vergonya, descobrint les seves habilitats i expressant-se amb respecte.
ACTE 1, ESCENA FINAL
El Teatre de les Oprimides intenta trencar amb la passivitat pròpia de espectador teatral i proposa que els subjectes partícipes assumeixin un rol actiu en la reflexió i en l’acció que es proposen.
La meva tasca ha arribat a l’elaboració de diverses obres on es posa de manifest una opressió de caire racista. L’alumnat ha estat capaç de crear (no sense dificultats) diverses escenes on es visibilitzava una discriminació racial. Hem intercanviat idees i hem pensat sobre les accions que caldria realitzar per tal de transformar, tant allò que has viscut, com allò que et tocarà viure, des d’una mirada més conscient fora de l’escena.
Cadascú dels participants en el projecte s’ha sentit interpel·lat, dins seu s’han remogut coses, hem visualitzat imaginaris alternatius. Res no ha estat fàcil i ens queda molt per millorar, però n’estic molt satisfeta perquè s’hi han trobat, s’han mirat, s’han atrevit a sortir del seu marc mental…i ara, totes som una mica diferents.
Marta Ferrer Puente
6-12-22
TAULA RODONA 25N
“LA VIOLÈNCIA MASCLISTA NO TÉ PASSAPORT”
La universlaitat de la violència masclista ens fa entendre la dimensió d’una epidèmia per a la qual encara no hem trobat vacuna.
La violència masclista es pot definir com aquella violència que s’exerceix contra les dones i que es configura com a màxim exponent d’un sistema de relacions de poder, discriminació i desigualtat. Per tant, podem dir que la violència masclista forma part d’una estructura, una estructura jeràrquica que travessa els subjectes arreu del món. Un sistema que està estès en territoris de tradicions, històries i cultures molt diverses. Així és com el patriarcat no entén de fronteres territorials i colonitza la majoria de societats que coneixem avui en dia.
Tipifiquem, doncs, aquestes formes de violència més visible contra les dones com a violència física, psicològica, sexual, obstètrica, econòmica, digital, de segon ordre i vicària. Però no cal oblidar que són altres formes menys visibles o explícites de violència (com el llenguatge i l’humor sexista i altres micromasclismes) les que sostenen un sistema que fa possible aquestes agressions.
Per desarticular aquest engranatge haurem de prendre consciència dels seus mecanismes i fer molta pedagogia per combatre’l. El dijous dia 24 de novembre, juntament amb “Món sense guerres ni violències,” vam organitzar una taula rodona, els membres de la qual ens van convidar a reflexionar sobre les violències exercides contra les dones en diferents contextos socio-polítics i diversos recorreguts vitals i/o professionals. Ens van acompanyar representants de l’activisme o la primera línia política, l’administració i la ciutadania d’arreu del món per ajudar-nos a pensar, visibilitzar i problematitzar la violència masclista des dels seus múltiples àmbits, tant en l’esfera pública com en l’esfera privada.
La Teresa Montaña, periodista mexicana que va haver de marxar del seu pais per ser amenaçada de mort, ens va apropar a la realitat que pateixen les dones a un pais que oficialment no està immers en cap conflicte bèlic, però on diferents tipus de violències estan a l’ordre del dia. La Teresa va denunciar la guerra oberta que s’està perpetrant sobre les dones amb la constant vulneració dels seus drets i, en molts casos, posant en perill la seva integritat física. Les dades de feminicidis, segrestos i violència vicària són esfereïdores.
L’Elisabeth Lheure, membre de la comunitat Bahaí de Barcelona, va insistir en la capacitat que té la violència masclista en transfugar en diferents aparells ideològics i comunitats com la bahaí que, tot i haver estat subalternitzades en estats com l’Iran, es regeixen per lògiques patriarcals molt rígides. De procedència iraniana també, la nostra alumna l’Azin Dehdezi ens va parlar de l’onada de protestes massives que ha esclatat arran de la mort de Mahsa Amini, la jove de 22 anys que va morir a mans de la policia quan era detinguda per dur el vel mal posat. L’Azin va destacar la col·lectivitat d’aquestes revoltes: homes i dones estan unint forces per protestar i lluitar contra la repressió que pateixen les dones arreu del pais. Va ser molt crítica amb la manca de suport internacional, en especial de l’estat espanyol.
Un altre cas de violència d’estat contra les dones és el de les dones afganeses sota el règim talibà. Mohammad Ezaz, alumne de l’escola i refugiat afganès, ens va parlar de la crisi econòmica i del retrocés en matèria de drets humans que pateix el pais des de la presa de poder per part del talibans. La promesa d’obertura no només s’ha incomplert, sinó que s’ha tornat a imposar un sistema repressiu acompanyat de detencions i tortures, especialment adreçades a les dones i les nenes, que no tenen dret ni a l’educació ni, en la majoria de casos, accés al món laboral. Estan obligades a cobrir-se el cos i la cara en llocs públics i depenen de la tutela dels homes.
L’Esther Tur, treballadora social del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) ens va fer una fotografia general de la situació i les demandes de la ciutadania en matèria de violències masclistes a nivell municipal, i va analitzar alguns dels components clau que intervenen a la deriva de les violències masclistes, com per exemple, la bretxa salarial de gènere i la conseqüent situació de dependència econòmica a la qual estan sotmeses les dones. Ens va parlar del col·lapse dels circuits d’atenció, la duresa d’aquests processos i la revictimització per la qual passen les dones que denuncien, atès el tediós engranatge administratiu que suposa, així com de la necessitat de trobar models més propers i personalitzats per a les víctimes. L’Esther va reclamar la urgència d’una una mirada més interseccional en matèria de gènere per part l’aparell jurídic i legislador.
De totes aquestes intervencions, ens quedem amb una conclusió compartida; la força de la col·lectivitat. Les dones s’estan associant, estan organitzant xarxes de suport, per arribar allà on les administracions no arriben, o, inclús, per combatre les violències que els propis estats estan exercint sobre elles. Ens volem vives, combatives i empoderades, i els testimonis i les experiències que el públic va compartir amb totes nosaltres ens reafirmen en l’absolut convenciment que espais de reflexió i escolta mútua com aquest que vam construir plegades són un bon camí per al canvi.
Barcelona, 25 de novembre
Dolors Ortega, Cap d’Estudis
Espais renovats!
Benvolgut alumnat, Benvolgut equip docent,
Quan creuis la porta de l’escola notaràs uns aires nous a l’espai. Aquest primer canvi busca dignificar l’entorn d’estudi. Aprendre en un entorn acollidor, net, endreçat i que dialogui amb nosaltres alhora que ens permeti fer-ho entre nosaltres és un dret (tot i que malauradament no sempre es pot garantir).
Veuràs que hem canviat el color de les parets i s’ha pintat l’escola de blanc perque la llum i la claror envaeixi les aules, i ens ajudi a “veure-hi” clar.
A l’entrada hi tindreu sempre un Racó per pensar i parlar a través de la imatge artística! Us convidem a seure, observar, parlar…i proposar noves obres per compartir amb la resta de participants. El Racó VTS és vostre!!!
La nostra escola és petita i amb uns espais dispersos pel gran edifici compartit, per això volíem que el passadís (un eix vertebrador) fos més que “un lloc de pas”…perquè sempre un passadís és “molt més”, és un lloc d’intercanvi d’opinions, un lloc d’espera reflexiva, un àmbit de contactes, un punt d’interconnexió, un bressol d’amistats….per això les parets i el sostre ens parlen. Ens parlen amb fotografies pròpies que són un manifest del que som i del que volem potenciar encara més: una escola plural, feminista, intercultural, antiracista, creativa, compromesa amb la Cultura, humanista, pacifista…..i tot el que hi veieu vosaltres.
Ens parlen les parets, ens parla el sostre…ho fa en diversos idiomes (i n’afegirem més) i ho fa amb un missatge ferm i clar:
Tu pots, però nosaltres (tota la comunitat) estem aquí perquè PUGUIS assolir els teus objectius d’una forma més coherent, crítica, fácil en la complexitat, rica en la diversitat, curosa, respectuosa, feliç, divertida, amb una mirada més àmplia i compromesa …..
Juntes hem de decidir el que passa a les aules. Aules que han de parlar dels vostres somnis i ser el cavallet del vostre progrés d’aprenentatge… en qualsevol cas, vosaltres ho decidireu.
Juntes hem de pactar l’ús de la cuina, del petit racó de conversa íntima que hem creat a una part de la sala de profes (amb el seu sofà i el seu cafè) i de la sala d’estudis i biblioteca (que cal posar en funcionament)
Juntes hem de projectar com fer més còmodes i més càlids els bancs. Col.labores al projecte dels “Coixins justos”
Benvolgudes… sigueu benvingudes a casa vostra!!!!
Sentiu-vos còmodes als espais, treballem plegades per la seva constant millora, repensem tot el que calgui (classes, sala d’actes, pati…) i cuidem-los!
Tinguem-ne cura perquè són el nostre refugi cultural i els refugis salven vides!
Marta Ferrer Puente
Directora
El procés participatiu de creació del logo del centre
Al començar a crear la nova web de l’escola ens vam donar compte que l’escola no tenia un logo propi. Vam decidir que era important tenir un logo del centre, ja que és una molt bona manera que la gent l’identifiqui amb una sola imatge. Un cop teniem clar que volíem un logo vam començar a pensar què volíem que mostrès i quin seria el procés que duríem a terme.
Volíem que el logo mostrés l’escola que volem, una escola on l’aprenentatge sigui compartit, una escola participativa, una escola on es fa comunitat. Per tant vam veure que la millor manera de crear un logo en comunitat era que els propis alumnes proposessin les seves idees. Vam decidir crear un concurs on els alumnes de Competic 1, 2 i 3 on tots i totes podíen presentar tants logos com volguessin amb les següents consignes: ha d’incloure CFA Rius i Taulet, ha de ser molt visual i atractiu, sense que arribi a estar massa carregat i ha de mostrar els valors de l’escola. Volem una escola on es faci comunitat i l’aprenentatge sigui compartit.
Els alumnes es van posar a treballar amb l’aplicatiu Canva on van poder plasmar les seves idees. També a part del logo van aportar una explicació de per què l’havien fet d’aquella forma.
Amb tots els logos acabat la comissió informàtica es va reunir i van triar els cinc finalistes. Es va crear un formulari on estaven tots els logos i es va convidar a tota la comunitat educativa per votar quin era el que més els agradava. Finalment el logo guanyador va ser el creat per la Margarita Delclós alumna de Competic 2.
Núria Gàlvez, Professora de Competic
Escoles d’adults, la “noia de porcelana” del sector educatiu
Les experiències en educació d’adults reivindicatives i renovadores a les comarques gironines es varen iniciar en la transició democràtica i es basaven en el mètode psicosocial del mestre i pedagog Paulo Freire. Tenen com a tret comú que el principi, el mitjà i el fi d’una educació freiriana són polítics. Presentem quatre primeres tesis [1] sobre l’educació de persones adultes/escoles d’adults.
- Paulo Freire. Escriure sobre l’origen i la configuració de les escoles d’adults a Catalunya és, sens dubte, parlar de Paulo Freire. A principis de la dècada dels 70, i en un context de crisi de petroli o del camí cap a la globalització, neixen les escoles d’adults, inspirades en les seves concepcions de l’educació com a instrument d’alliberació de la classe treballadora, per fomentar de consciència crítica i la participació, i per afavorir la transformació social i la lluita permanent.
És obvi que el model pedagògic de Freire, que se sosté sobre els valors de la llibertat, igualtat, justícia i solidaritat, qüestiona des de l’arrel els pilars de la societat capitalista, en la qual les classes treballadores no tenen opció per opinar ni per decidir. Les escoles d’adults en el seu conjunt, sobretot les que estaven en l’avantguarda inserida en el teixit sociopolític, intentaven educar fent política transformadora. Actualment, aquesta concepció de l’educació d’adults s’està perdent, per no dir que s’ha perdut del tot.
Noia de porcellana,
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.
- Educació permanent d’adults (EPA). Educar és, sempre, sembrar la llavor del canvi, però el canvi volgut no és sempre el mateix per a tothom. Si s’entenia l’EPA com la funció educadora d’ensenyar a llegir les realitats quotidianes d’una nova manera per tal d’ajudar amplis sectors de la població a prendre consciència de les relacions de dependència existents en l’interior de la societat, llavors l’educació per una consciència crítica, l’anàlisi política per l’acció i la pedagogia de l’oprimit esdevenien elements conceptuals que ajudaven l’educador i l’educadora, i a la vegada activista, a una pràctica contínua de compromís de lluita contra les injustícies socials i les polítiques del neoliberalisme.
Aquesta concepció de l’educació, portada a l’aula o en el conjunt de les escoles d’adults, com a element de canvi i com a espai de reflexió pedagogicosocial, d’innovació i d’experimentació educativa, ens servia per assajar noves formes per posar l’educació a disposició de tothom, compartir-la amb igual responsabilitat i participació, i on tothom tingués alguna cosa a aprendre i alguna cosa a ensenyar per viure junts un projecte comunitari.
Avui és cada cop més minoritària la idea que l’educació està al servei de les persones i no del mercat, i la majoria de les escoles de formació d’adults s’obstinen més a salvar-se, a posar la pedagogia al servei del sistema i reduir-la a una mena de lectura de la paraula en contraposició a una lectura i una comprensió del món per a una praxis transformadora. El que es defineix com a educació bancària com a instrument d’opressió enfront de l’educació alliberadora.
Noia de porcellana,
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.
- Analfabetisme institucional. Una ordre del 5 de juliol de 1973 suprimia la Campanya d’Alfabetització d’Adults propiciada pel MEC des de 1963. El volum de mestres, uns 5.000, que estaven assignats a aquestes escoles van haver de passar a les escoles de règim ordinari de les respectives províncies. El 26 de juliol del mateix any, una altra ordre del MEC creava el programa d’Educació Permanent d’Adults (BOE de l’1 d’agost) però sense cap especificació.
L’any 1976 neix la Coordinadora d’Escoles d’Adults i el SEPT (Servei d’Educació Permanent dels Treballadors), que proclamava que l’educació alliberadora és subjectivament política i adjectivament pedagògica.
El gener de 1981 es produeixen els traspassos de l’Estat a la Generalitat en matèria d’ensenyament. En un principi, es tenien certes esperances de canvi, però la falta de comprensió de la situació i no es va abordar el tema amb prou profunditat per assentar unes bases d’educació permanent i pública d’adults cauen en sac trencat. Es perd el temps en definicions com “l’educació d’adults comprèn les activitats al llarg de la vida…enriquir els coneixements i millorar les competències tècniques i professionals”, o promulgant lleis i decrets des del Departament de Benestar Social, com va ser la Llei 3/1991 de formació d’adults que tenia com a objectiu ”establir el marc general de la formació permanent d’adults”. Més enllà dels titulars, incapacitat des de les direccions tècniques i polítiques (governs i Parlament) per preveure infraestructures i executar actuacions que interrelacionessin els diferents àmbits (ensenyament, professional/ocupacional i sociocultural) que la Llei promulgava. Esperances de canvi truncades, incomprensió i irresponsabilitat tècnica i política, que continua en l’actualitat posant pals a les rodes. Aquesta és la dura realitat.
Noia de porcellana,
tot el teu cos és recipient
a punt per ser omplert d’aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.
- Model escolar o model social i comunitari. Hem defensat que les persones han de ser el centre de la pràctica educativa, però ha estat així en aquests últims anys? Les escoles d’adults i el seu professorat es veuen sotmesos a propostes administratives i teories allunyades dels problemes reals dels joves, del fet migratori, de les dones i de les persones adultes en general, en definitiva, de la pràctica educativa. Ens podem imaginar què passaria si les escoles d’adults fossin espais oberts que potenciessin programes per respondre en el temps i en l’espai a les demandes dels diferents col·lectius que formen l’educació d’adults del territori? Ens podem imaginar que passaria si les escoles d’adults trenquessin amb els compartiments estancs i potenciessin el transvasament de participants i de formacions (reglades, formals i no formals)? Segur que ens allunyaríem del pes a què estan sotmeses les escoles d’adults: una formació academicista[2] que es veu incapaç de cercar relacions institucionals i no institucionals, incapaç d’integrar diferents àrees que permetin una formació bàsica i tecnològica.
Parlem clar: el model d’educació d’adults ha estat basat en la instrucció i no en l’aprenentatge, en professorat que aplica o administra l’educació i allunyat de la funció d’educadora social per limitar-se al rol del treball a l’aula, amb models curriculars tancats i amb poca relació amb la realitat social, i dins una organització burocràtica, rígida i estandarditzada. Aquest model s’allunya d’una resposta que tingui present la flexibilitat i la immediatesa, que vinculi el desenvolupament de les activitats de la vida quotidiana des d’una perspectiva comunitària. A les nostres comarques, van néixer experiències reals i alliberadores: projectes d’alfabetització, el treball amb joves que cercaven una primera ocupació, les escoles taller (que superaven la dicotomia treball manual-treball intel·lectual), l’acollida i formació de les persones immigrades d’origen estranger, els cercles de conversa, les activitats contra l’analfabetisme polític … Un bagatge de pràctiques creatives i constructives, d’oferta educativa flexible, diversa i adaptada a cadascú. Experiències educatives de mirada global n’hi ha, i han estat obertes per ser compartides i exposades, però institucionalment han estat menyspreades. No ha encaixat el model social i comunitari que es propugnava des de les bases.
Som conscients que l’oferta educativa establerta és pur academicisme, que el model escolar s’està imposant i cal superar-lo des de la base. És urgent que l’educació d’adults prengui una dimensió política perquè l’educació de persones adultes sigui un actiu en la lluita contra la manca de drets laborals i socials i contra aquest frau democràtic, contra la xenofòbia i el racisme institucional i social. Per tant, ha de flexibilitzar la seva formació per poder generar processos de canvi que ajudin a capacitar joves i adults per a la participació laboral, social i cultural. S’ensenya i s’aprèn democràcia, però fent democràcia.
Noia de porcellana,
tota ets fràgil que t’has tancat,
a sota una campana
que sona dolça i és de cristall.
per Miquel Blanch i Solé a través de “El diari de l’educació”
Biblioteques
Per a què són les biblioteques? Quan vaig llançar aquesta pregunta al meu alumnat, la majoria em va contestar que serveixen per agafar llibres en préstec i/o per anar-hi a llegir.
És ben cert que quan ens trobem una biblioteca com la Joan Maragall, de Sant Gervasi, o la Joan Fuster, a plaça Lesseps, amb tanta llum natural, tan còmodes, ben organitzades i amb un ambient de silenci, ja és un convit a seure-hi i quedar-s’hi. I que si t’agrada el que llegeixes, saps que ho pots demanar en préstec i tenir-ho durant 30 dies… o més, si en demanes pròrroga.
En aquestes dues biblioteques, que ens són les més properes, aquests dies hem après que la biblioteca pot esdevenir quelcom més que un espai de préstec i de lectura. Per si ambdues coses no foren suficients ja de per si mateixes, la biblioteca està en constant optimització seguint les actualitzacions més recents de la tecnologia.
Així, l’usuari pot buscar, triar i agafar en préstec amb total autonomia allò que busqui. Parlem de llibres, però també de vídeos, i materials que si no hi són en aquesta, els podem cercar en alguna altra biblioteca de la xarxa. I això es pot fer in situ o a distància.
La biblioteca pretén arribar a ser espai de trobada, d’aprenentatge i de cooperació. Un referent de barri i una eina imprescindible: servei públic de qualitat, pretén donar resposta a grans, petits i joves. Podem trobar-nos i trobar-hi. La biblioteca està preparada per a assumir aquestes i d’altres demandes. El lloc idoni on adreço aquells alumnes que em diuen que no tenen ordinador o lloc per estudiar a casa; allà on anem si volem escoltar alguna xerrada interessant; o seguir un club de lectura; o formar part de les parelles lingüístiques del barri; o si busquem lloc per a una conferència…
De fet, un referent per a l’àmbit educatiu, sempre en adaptació permanent, escoltant allò que vulguem sol.licitar-li per al creixement cultural i investigador, sense límits d’edat ni de gustos, tot allò que la creativitat ens permeti imaginar.
Comptem-hi! Ens estan esperant!
Per Eugènia Vila
Formació Continuada
Xarxa de Competències Bàsiques
