Aquesta sèrie d’imatges serenes i tranquil·les em recorden les paraules dels meus molt admirats Roland i Sabrina Michaud quan els retreien que hi havia un món violent i poc amable que ells mai reproduïen.
Respongueren:
“Vam decidir fotografiar la inacabable bellesa del món.”
I això van fer durant la seva molt llarga carrera.
Crec que en Lluís Vilaró, que ens presenta aquesta col·lecció exquisida d’imatges, intenses i vitals, faria seva aquesta opció fotogràfica.
Són fotos de dones d’arreu, també de Barcelona, unes resulten exòtiques per la seva llunyania geogràfica, d’altres ben familiars.
Sovint són retrats frontals on els ulls del subjecte el miren directament, en poses franques, valentes a cops, tranquil·les i serenes que autoritzen la fotografia.
El Lluís sap fer-ho, sap buscar i aconseguir el permís, el consentiment. Sovint sense paraules.
No és fàcil. Hi ha moltes possibilitats que et facin marxar, que et posin molt mala cara, inclús que et llencin rocs.
Moltes possibilitats també de que a molts llocs els acompanyants (mares, marits, germans) t’allunyin de mala manera.
Com es fotografien dones a l’Iran, Lluís?
I després tenim els entorns; hàbitats on les figures, dones és clar en aquesta mostra, són part essencial, viva i harmoniosa de la foto. On sorprenents elements de color donen vida i immediatesa.
On per exemple, el fotògraf ha sabut captar literalment al vol la joia i eufòria d’unes noces a Kanazawa.
Coneixo bé l’arxiu Vilaró i asseguro que el que veieu, veurem, és tan sols una mostra de molts anys de fotografia apassionada.
Moltes gràcies Lluís per l’exposició i a totes vostès per ser aquí avui.
Signat per Albert Padrol
