L’humanisme és un moviment de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, al segle xiv, i que va ser expandit per Europa durant els segles xv i xvi.[1]
Una de les concrecions de l’humanisme va ser el moviment europeu de retorn a l’estudi i valoració dels clàssics grecollatins, que es va desenvolupar a partir del segle xvi, el vessant cultural del qual va ser el Renaixement. L’erasmisme n’és un dels exponents més emblemàtics.[2]
La filosofia de l’humanisme
- El filòsof grec Protàgores va mantenir una postura d’agnosticisme (qüestionant la possibilitat de coneixement de déu o no), que és reivindicada habitualment per l’humanisme, tot i que altres branques d’aquest moviment es declaren formalment atees (com l’existencialisme) i, fins i tot, existeix l’anomenat humanisme cristià.
- Al corrent del laïcisme, en la seva defensa de la independència de l’ésser humà i la societat de tota influència religiosa, també hi ha participat l’humanisme.
- Sòcrates va centrar en l’ésser humà, especialment en l’aspecte ètic, la reflexió filosòfica, i la majoria dels altres filòsofs se’n van ocupar.
- La filosofia de l’humanisme té com a objecte l’ésser humà, no sols com a ens natural, sinó també en el seu ésser essencial i, en conseqüència, intenta fer de pont entre les ciències positives i la metafísica.
- Ludwig Feuerbach (1804–1872), amb la seva crítica de la religió (que Karl Marx considerava definitiva), reclamava que l’antropologia substituís la teologia.
- L’ésser humà, segons l’humanisme, té un lloc especial en el cosmos gràcies a les característiques humanes d’obertura al món, llibertat de comportament, poder de transcendir l’immediat i el seu caràcter d’esperit.
- L’aportació de l’estructuralisme replanteja les qüestions de llibertat, subjecte, història, cultura, societat, i les més recents sobre el sentit de l’ésser humà.
Expansió de l’humanisme
La impremta hi va tenir un paper molt important; gràcies a aquesta, l’humanisme es va poder expandir molt més ràpidament, a partir del 1450.[3] A més, les acadèmies i les universitats també van tenir un paper clau en la seva expansió, i se centraren en la llengua, la filosofia i la literatura. Estaven formades per erudits que, sota la protecció econòmica (mecenatge) d’un senyor, es dedicaven a la traducció de manuscrits antics i a l’intercanvi de coneixements i idees.[4]
La Reforma religiosa
Al final de l’edat mitjana, hi havia un cert malestar en àmplies capes de la societat pel rumb que havia pres l’Església:
- Luxe exagerat amb què s’envoltava l’alta jerarquia eclesiàstica.
- Escassa cultura i relaxament de costums del clergat.
- Compravenda de càrrecs eclesiàstics per a benefici propi.
- Venda de butlles i indulgències per a obtenir el perdó de Déu.
Alguns humanistes, com Erasme de Rotterdam, van criticar-ho i van defensar una religiositat més íntima basada en la lectura de la Bíblia. Això va suposar la divisió de l’Església el 1515.
La ruptura de Martí Luter
Martí Luter va ser un sacerdot alemany de l’orde dels agustins que, en un viatge que va fer a Roma l’any 1510, va poder observar la decadència moral en què vivia l’Església i, per tant, va iniciar les seves crítiques a l’Església i la forma de vida de la jerarquia eclesiàstica. Va començar amb la publicació de les 95 tesis contra la doctrina de l’Església catòlica i la jerarquia eclesiàstica. Luter va rebre el suport dels prínceps i dels nobles alemanys, que volien fer seves les propietats de l’Església i reforçar la seva autoritat davant de l’emperador Carles V i davant del papa de Roma. La Reforma luterana fomenta:
- La salvació per la fe
- El sacerdoci universal
- L’autoritat de la Bíblia
La seva doctrina es va difondre ràpidament per Alemanya, Noruega, Suècia, Suïssa, Anglaterra, Dinamarca i els Països Baixos. Juntament amb el luteranisme, van sorgir altres religions protestants.
Calvinisme
El va propagar per Suïssa Joan Calví. És encara més radical que el luteranisme. La salvació només s’aconsegueix per mitjà de la predestinació (Déu destina a algunes persones a la salvació i a altres a la condemnació, aquesta afirmació negava la llibertat humana). Tenen 2 sagraments: el baptisme i la comunió. No creuen ni en la Mare de Déu ni en els sants. La missa és reemplaçada per la lectura de la Bíblia, els sermons i els cants. Les cerimònies religioses són molt senzilles. Els fidels són guiats per un pastor, i aquest pot estar casat. No hi ha obediència al papa. No hi ha bisbes ni cardenals, negaven la jerarquia episcopal, el cap de l’Església era el monarca, ja que no reconeixien l’autoritat del papa.
Anglicanisme
Creat per Enric VIII quan el papa Climent VII es va negar a concedir-li l’anul·lació del matrimoni amb Caterina d’Aragó. Per mitjà de l’Acta de supremacia, es va autoproclamar cap suprem de l’Església anglicana. La salvació s’obté per mitjà de la fe. Hi ha dos sagraments: baptisme i comunió. No es creu en la Mare de Déu ni els sants. La missa és reemplaçada per la lectura de la Bíblia, els sermons i els cants. Mantenen la fastuositat en les celebracions. Els temples no tenen ni altar ni imatges. Els fidels són guiats per un pastor, que pot ser casat. El rei/reina és la màxima autoritat religiosa. Es mantenen els bisbes.
Contrareforma
La Contrareforma (també anomenada la “Revifada catòlica”[1] o la “Reforma catòlica”) va ser el període de ressorgiment catòlic que començà amb el Concili de Trento (1545-1563) i acabà amb el final de la Guerra dels Trenta Anys (1648), i va ser iniciat en resposta al cisma provocat per Martí Luter i les diferents esglésies protestants. Consistí en una sèrie de canvis a l’Església Catòlica per fer front a les crítiques de l’època i enfortir-se davant les altres confessions.
La contrareforma va ser un esforç integral compost per quatre elements principals:
- reconfiguració eclesiàstica o estructural
- ordes religiosos
- moviments espirituals
- dimensions polítiques
Aquestes reformes incloïen la fundació de seminaris per a la preparació adequada dels preveres en la vida espiritual i les tradicions teològiques de l’Església, la reforma de la vida religiosa fent tornar els ordes als seus orígens espirituals, i l’aparició de nous moviments espirituals enfocats a la vida devocional, basats en l’ascetisme, en la predicació propera i en la renúncia al luxe i a una relació personal amb Crist, amb un paper central de la pregària, que incloïa els místics espanyols i l’escola francesa d’espiritualitat. Es va reforçar també el lideratge del Papa com a cap de l’Església. També van haver activitats polítiques que inclogueren la Inquisió romana. Un èmfasi primari de la Contrareforma va ser una missió per arribar a aquelles parts del món que estaven sent colonitzades principalment pels catòlic, així com intentar reconvertir aquelles regions com Suècia o Anglaterra que havien abandonat el catolicisme.[2]
